Ensenyaments

També et pot interessar:

1er Ensenyament - Fra Rainiero Cantalmessa (Campanya de Pregària - CHARIS)

                           

1. PREGAR EN L'ESPERIT


En la propera Pentecosta entrarà en funció CHARIS, el nou organisme únic de servei per a tot el corrent de gràcia de la Renovació Carismàtica Catòlica. És una ocasió única per a una efusió renovada de l'Esperit sobre nosaltres i sobre tota l'Església. El propòsit d'aquesta, i de les dues successives reflexions que m'ha demanat el comitè de coordinació, és precisament el de donar suport i estimular amb motivacions bíbliques i teològiques el compromís de pregària amb el qual molts germans i germanes volen contribuir a l'èxit espiritual de l'esdeveniment .

1. Com preparar-nos

Com es van preparar els apòstols a la vinguda de l'Esperit Sant? Pregant!
«Tots ells eren constants i unànimes en la pregària,
juntament amb algunes dones, amb Maria,
la mare de Jesús, i amb els germans d'ell» (Ac l, 14).
L'oració dels apòstols reunits al Cenacle amb Maria, és la primera gran epiclesis, és la inauguració de la dimensió epiclètica de l'Església, d'aquest «Vine, Esperit Sant» que seguirà ressonant en l'Església per tots els segles i que la litúrgia l'anteposarà a totes les seves accions més importants.

Mentre l'Església estava en oració,
«De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. ...Tots van quedar plens de l'Esperit Sant...» (Ac 2, 2-4).

Es repeteix el que havia passat en el baptisme de Crist:
«Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel:  --Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut» (Lc 3, 21-22).
Es diria que per Sant Lluc va ser la pregària de Jesús la qual va esquinçar el cel i va fer baixar l'Esperit sobre ell. El mateix passa a la Pentecosta.


És impressionant la insistència amb la qual, en els Fets dels Apòstols, la vinguda de l'Esperit Sant es posa en relació amb l'oració. Sense oblidar el paper determinant del baptisme (cf Ac 2, 38), però s'insisteix més sobre el de l'oració. Saule «estava pregant» quan el Senyor li va enviar a Ananies perquè recuperés la vista i s'omplís d'Esperit Sant (cf Ac 9, 9.11). Quan els apòstols van saber que a Samaria havien escoltat la Paraula, van enviar a Pere i Joan;
«Ells hi anaren i van pregar pels samaritans perquè rebessin l'Esperit Sant.» (Ac 8, 15).

Quan, en la mateixa ocasió, Simó el Mag va intentar obtenir l'Esperit Sant pagant, els apòstols van reaccionar indignats (cf Ac 8, 18 ss). L'Esperit Sant no es pot comprar, només es pot implorar amb l'oració. Jesús mateix de fet havia lligat el do de l'Esperit Sant a l'oració, dient:
«Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills,
molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen» (Lc 11, 13).

No ho havia lligat només a la nostra pregària sinó també, i sobretot, a la seva dient: ,
"i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor
perquè es quedi amb vosaltres per sempre." (Jn 14, 16).
Entre l'oració i el do de l'Esperit hi ha la mateixa circularitat i compenetració que entre la gràcia i la llibertat. Nosaltres tenim necessitat de rebre l'Esperit Sant per poder pregar, i tenim necessitat de pregar per poder rebre l'Esperit Sant. Al principi hi ha el do de la gràcia, però després cal pregar perquè aquest do es conservi i augmenti.

Però tot això no ha de quedar en un ensenyament abstracte i genèric. M’ha de dir alguna cosa a mi, individualment. Vols rebre l'Esperit Sant? Et sents dèbil i vols ser revestit amb la força que ve del Cel? Et sents tebi i vols ser reescalfat? Sec i vols ser regat? Rígid i vols ser doblegat? ¿Descontent de la vida passada i vols ser renovat? ¡Prega, prega, prega! Que a la boca no s'apagui el crit submís: Veni Sancte Spiritus, Vine Esperit Sant! Si una persona o un grup de persones, amb fe, es posa en pregària, en un recés, decidits a no aixecar-se sense haver rebut el que demanaven, rebran això i de fet, molt més. Així va succeir en aquell primer recés de Duquesne en què es va iniciar la Renovació Carismàtica Catòlica.

2. Com ha de ser la pregària.

Com va ser l'oració de Maria i els apòstols, també la nostra ha de ser una oració «concorde i perseverant». Concorde o unànime (homothymadon) significa, al peu de la lletra, feta amb un sol cor (amb-corde) i amb una sola ànima ( «un-ànima»). Jesús va dir:
«Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà» (Mt 18,19).
L'altra característica de l'oració de Maria i dels apòstols és que era una oració «perseverant». El terme original grec que expressa aquesta qualitat de l'oració cristiana (proskarteroúntes) indica una acció tenaç, insistent, l'estar ocupat amb assiduïtat i constància en alguna cosa. Es tradueix amb perseverants o assidus en l'oració. Es podria també traduir «aferrats tenaçment» a l'oració.

Aquesta paraula és important perquè és la que es repeteix amb molta freqüència cada vegada que es parla d'oració en el Nou Testament. En els Fets apareix poc després, quan es parla dels primers creients que arribaven a la fe, que 
«Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols
i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries.» (Ac 2, 42) .
També Sant Pau recomana ser «perseverants en l'oració» (Rm 12, 12; Col 4, 2). En un fragment de la carta als Efesis es llegeix:
«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques;
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6, 18).

L'essència d'aquest ensenyament deriva de Jesús, el qual va explicar la paràbola de la vídua importuna, precisament per dir que cal «pregar sempre, sense defallir» (Lc 18, 1). La dona cananea és un exemple vivent d'aquesta oració insistent que no es deixa descoratjar per res i que al final, precisament per això, obté el que desitja. Ella li demana la sanació de la filla, i «Jesús no li va tornar contesta.». Insisteix, i Jesús respon «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.»  Ella es tira als seus peus, i Jesús es resisteix dient «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Era suficient per desanimar-se. Però la dona cananea no es rendeix; diu: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.», i Jesús feliç exclama: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». (Mt 15, 21-28).

Pregar molt de temps, amb perseverança, no vol dir amb moltes paraules, abandonant-se a una xerrameca com fan els pagans (cf Mt 6, 7). Ser perseverant en l'oració vol dir demanar sovint, no deixar de demanar, no deixar d'esperar, no rendir-se mai. Vol dir no donar-se repòs i no donar-ne tampoc a Déu:
« Jerusalem, sobre les teves muralles
he apostat sentinelles,
que no callin ni de nit ni de dia.
Els qui feu al Senyor memòria d'ella,
no us en canseu,
no pareu d'insistir
fins que haurà restaurat Jerusalem,
fins que n'haurà fet
un cant de triomf per tota la terra.»
(Is 62, 6-7)

«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques;
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6, 18) .


4. La temptació del desànim


Però per què la pregària ha de ser perseverant? i per què Déu no escolta immediatament? ¿No és ell mateix el que, en la Bíblia, promet escoltar immediatament quan es prega, encara més, contestar abans d'haver acabat de pregar?
«Abans que m'invoquin,
ja els respondré,
i encara pregaran
que ja els hauré escoltat.»
(Is 65, 24).
Jesús corrobora:
¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?
¿Creieu que els tindrà esperant? (Lc 18, 7)
No desmenteix clamorosament la nostra experiència aquestes paraules? No, Déu ha promès escoltar sempre i escoltar immediatament la nostra pregària, i així ho fa. Som nosaltres els que hem d'obrir els ulls.

És molt cert, ell compleix la seva paraula: en el retardar l'auxili, ell ja auxilia; més aviat aquest diferir és això mateix un auxili. Això perquè no passi que escoltant massa de pressa la voluntat del qui demana, ell no pugui proporcionar-li una salut perfecta. Cal distingir l'escolta segons la voluntat de l'orant i l'escolta segons la necessitat de l'orant, que és la seva salvació. Jesús va dir:
«Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Mt 7,7).
Quan es llegeixen aquestes paraules, es pensa immediatament que Jesús promet donar-nos totes les coses que li demanem, i ens quedem perplexos perquè veiem que això s'aconsegueix rarament. Però ell pretenia dir sobretot una cosa: "Busqueu-me i em trobareu, truqueu i us obriré". Promet donar-se a si mateix, més enllà de les coses que li demanem, i aquesta promesa sempre es manté infal·liblement. Qui el busca, el troba; a qui truca, l’obre i una vegada trobat, tota la resta passa a segon pla.

Quan l'objecte de la nostra pregària és el do bo per excel·lència, el que Déu mateix vol donar-nos sobre totes les coses - l'Esperit Sant -, cal protegir-se d'un possible engany. Nosaltres tendim a concebre l'Esperit Sant, més o menys conscientment, com una ajuda potent del cel, un alè de vida que ve a revifar agradablement la nostra pregària i el nostre fervor, una ajuda que torna eficaç el nostre ministeri i ens fa fàcil portar la creu. I has pregat d'aquesta manera durant anys per tenir la teva Pentecosta i et sembla que no s'ha mogut ni una alenada de vent. Res de tot el que esperaves ha succeït.

L'Esperit Sant no es dóna per potenciar el nostre egoisme. Més aviat mira al teu voltant. Potser tot aquest Esperit Sant que demanaves per a tu, Déu t'ho ha concedit, però no pas per tu sinó per als altres. Potser l'oració dels altres al teu voltant, per la teva paraula, s'ha renovat i la teva ha seguit pobra com abans; altres han sentit traspassat el cor, han sentit la compunció i han plorat penedits, i tu segueixes encara aquí demanant precisament aquesta gràcia. Deixa lliure a Déu; fes-te l'honor de donar a Déu la seva llibertat. Aquesta és la manera que ell ha escollit per donar-te el seu Sant Esperit i és la més bella.

Potser algun apòstol, el dia de Pentecosta, veient a tota aquella multitud penedida donant-se cops de pit, traspassada per la Paraula de Déu, potser, dic, podia haver sentit enveja i confusió, pensant que també ell encara no havia plorat per haver crucificat Jesús de Natzaret. Sant Pau, que en la predicació era acompanyat per la manifestació de l'Esperit i del seu poder, va demanar per tres vegades ser alliberat de la seva espina en la carn, però no va ser escoltat i va haver de resignar-se a viure amb ella perquè es manifestés millor el poder de Déu (cf 2 Cor 12, 8 ss).

5. La Pregària en la Renovació

A la Renovació Carismàtica l'oració es manifesta d'una forma nova respecte al passat: la de l'oració en grup o el grup d'oració. Participant amb ells es comprèn el que volia dir l'Apòstol quan escriu als cristians d'Efes:
«No us embriagueu de vi, que això porta a la perdició: ompliu-vos més aviat de l'Esperit.
Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l'Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor.  Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist». (Ef 5,18-20).
I de nou:
«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques; 
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6,18).


Nosaltres coneixem només dos tipus fonamentals d'oració: l'oració litúrgica i l'oració privada. La pregària litúrgica és comunitària, però no és espontània; l'oració privada és espontània però no és comunitària. Calen moments en què es pugui pregar espontàniament, com dicti l'Esperit, però compartint la mateixa oració amb altres, posant en comú els diversos dons i carismes i edificant-se cada un amb el fervor de l'altre; posant en comú les diverses "llengües de foc" de manera que formin una única flama. És necessària, en resum, una oració que sigui espontània i comunitària a la vegada.

Tenim un exemple magnífic d'aquesta oració "carismàtica", espontània i comunitària a la vegada, en el capítol quart dels Fets. Pere i Joan, alliberats de la presó amb l'ordre de no parlar més en el nom de Jesús, tornen a la comunitat i aquesta es posa a pregar. Un proclama una paraula de l'Escriptura ( "Els reis i magistrats s'han aliat contra el Senyor i el seu Ungit"), un altre té el do d'aplicar la paraula a la situació del moment; és com una "revolta" de fe que dóna la gosadia de demanar "curacions, signes i prodigis". Al final es repeteix el que havia succeït en la primera Pentecosta "tots van quedar plens de l'Esperit Sant" i van seguir predicant a Crist "amb valentia".

6. Unint-nos a la Campanya Mundial d'Oració

Un do especial a demanar a l'Esperit Sant, en ocasió de la renovació i de la unificació dels organismes de servei, és el que reviu la meravella d'aquells primers grups de pregària carismàtics en què gairebé es respirava la presència de l'Esperit Sant, i el senyoriu de Crist no era una veritat només proclamada sinó experimentada gairebé tangiblement. No oblidem que el grup d'oració o la pregària en grup és l'element bàsic que uneix entre si tant a la realitat dels grups d'oració com la de les fraternitats carismàtiques.

Amb cadascuna de les formes d'oració esmentades es pot participar en la cadena de pregària en preparació de Pentecosta. A qui estima la pregària litúrgica, li suggereixo que repeteixi més vegades al dia, a escollir, una de les següents invocacions a l'Esperit Sant que està en ús en la litúrgia, sabent que s'uneix així a les innombrables files de creients que l'han pronunciat abans que nosaltres:

- "Vine, Sant Esperit, omple els cors dels teus fidels i encén en ells el foc del teu amor". (Als que encara els agrada pregar amb la fórmula original llatina: "Veni, Sancte Spiritus, repletuorum corda fidelium et tui amoris in eis ignem accende"). O bé: "envieu el vostre alè, Senyor, i renoveu la faç de la terra". O bé: "Veniu Esperit Creador, visiteu les ànimes dels vostres fidels i ompliu amb la vostra divina gràcia, els cors que Vós vàreu crear".

- Als germans i a les germanes de llengua anglesa els suggereixo que repeteixin, tot sol o en el grup, les paraules d'aquest cant que hem rebut dels germans pentecostals i que ha acompanyat a milions de creients en el moment de rebre el baptisme al esperit Sant (canviant el singular "me" pel plural "us"): "Spirit of the living God, fall afresh on me: melt me, mould me, fill me, use me. Spirit of the living God, fall afresh on me" (Podeu escoltar-la aquí).

En el meu llibre del comentari al Veni Creator he escrit jo també una invocació a l'Esperit Sant. La comparteixo amb molt de gust en aquest moment amb qui se senti inspirat:

'Esperit Sant, vine!
Vine força i dolçor de Déu!
Vine tu que ets moviment i quietud al mateix temps!
Renova el nostre valor,
omple la nostra solitud en aquest món,
infone’ns la intimitat amb Déu!
Ja no diem com el profeta: "Vine dels quatre vents",
com si no sabéssim encara d'on véns;
nosaltres diem:
Vine Esperit que surts del costat traspassat de Crist a la creu!
Vine de la boca del Ressuscitat!

Fr. Rainiero Cantalamessa, O. F. Cap.




Déu és amor - Semirari d'Iniciació a la Vida en l'Esperit - Fra. Josep M. Massana, O. F. M.

Primera Setmana del Seminari d'Iniciació a la Vida en l'Esperit
Tema: Déu és Amor
Per Fra. Josep Maria Massana, O. F. M.



1a Enseñanza - Fra Rainero Cantalamesa (Campaña de oración CHARIS)

                           
Catholic Charismatic Renewal International Service
Campanya mundial de pregària en preparació de la Pentecosta 2019



1. ORAD PARA RECIBIR EL ESPÍRITU


En el próximo Pentecostés entrará en función CHARIS, el nuevo organismo único de servicio para toda la corriente de gracia de la Renovación Carismática Católica. Es una ocasión única
para una efusión renovada del Espíritu sobre nosotros y sobre toda la Iglesia. El propósito de ésta, y de las dos sucesivas reflexiones que me ha pedido el comité de coordinación, es precisamente el de apoyar y estimular con motivaciones bíblicas y teológicas el compromiso de oración con la que muchos hermanos y hermanas quieren contribuir al éxito espiritual del evento.

¿Cómo se prepararon los apóstoles a la venida del Espíritu Santo? ¡Orando! “Todos ellos perseveraban en la oración, con un mismo espíritu en compañía de algunas mujeres, de María, la madre de Jesús, y de sus hermanos” (Hch l, 14). La oración de los apóstoles reunidos en el Cenáculo con María, es la primera gran epíclesis, es la inauguración de la dimensión epiclética de la Iglesia, de ese «Ven, Espíritu Santo» que seguirá resonando en la Iglesia por todos los siglos y que la liturgia antepondrá a todas sus acciones más importantes. 

Mientras la Iglesia estaba en oración, “De repente vino del cielo un ruido como el de una ráfaga de viento impetuoso,... quedaron todos llenos del Espíritu Santo” (Hch 2, 2-4). Se repite lo que había sucedido en el bautismo de Cristo: “Sucedió que cuando todo el pueblo estaba bautizándose, bautizado también Jesús y puesto en oración, se abrió el cielo, y bajó sobre él el Espíritu Santo en forma corporal” (Lc 3, 21-22). Se diría que para San Lucas fue la oración de Jesús la que rasgó el cielo e hizo descender el Espíritu sobre él. Lo mismo sucede en Pentecostés.

Es impresionante la insistencia con la que, en los Hechos de los Apóstoles, la venida del Espíritu Santo se pone en relación con la oración. Sin olvidar el papel determinante del bautismo (cf Hch 2, 38), pero se insiste más sobre el de la oración. Saulo « estaba orando » cuando el Señor le envió a Ananías para que recuperase la vista y se llenase de Espíritu Santo (cf Hch 9, 9.11). Cuando los apóstoles supieron que la Samaria había escuchado la Palabra, mandaron a Pedro y a Juan; « estos bajaron y oraron por ellos para que recibieran el Espíritu Santo » (At 8, 15).

Cuando, en la misma ocasión, Simón el Mago intentó obtener el Espíritu Santo pagando, los apóstoles reaccionaron indignados (cf Hch 8, 18 ss). El Espíritu Santo no se puede comprar, sólo se puede implorar con la oración. Jesús mismo de hecho había ligado el don del Espíritu Santo a la oración, diciendo: “Si, pues, vosotros, siendo malos, sabéis dar cosas buenas a vuestros hijos, ¡cuánto más el Padre del cielo dará el Espíritu Santo a los que se lo pidan!” (Lc 11, 13).

Lo había ligado no sólo a nuestra oración sino también, y sobre todo, a la suya diciendo: “y yo pediré al Padre y os dará otro Paráclito, para que esté con vosotros para siempre” (Jn 14, 16). Entre la oración y el don del Espíritu existe la misma circularidad y compenetración que entre la gracia y la libertad. Nosotros tenemos necesidad de recibir el Espíritu Santo para poder orar, y tenemos necesidad de orar para poder recibir el Espíritu Santo. Al principio está el don de la gracia, pero después es necesario orar para que este don se conserve y se acreciente.

Pero todo esto no debe quedarse en una enseñanza abstracta y genérica. Me debe decir algo a mí individualmente. ¿Quieres recibir el Espíritu Santo? ¿Te sientes débil y deseas ser revestido con la fuerza de lo alto? ¿Te sientes tibio y quieres ser recalentado? ¿Seco y quieres ser regado? ¿Rígido y quieres ser doblado? ¿Descontento de la vida pasada y quieres ser renovado? ¡Ora, ora, ora! Que en tu boca no se apague el grito sumiso: Veni Sancte Spiritus, ¡Ven Espíritu Santo! Si una persona o un grupo de personas, con fe, se pone en oración y en retiro, decididos a no levantarse sin haber recibido lo que pedían y de hecho mucho más. Así sucedió en aquel primer retiro de Duquesne en el que se inició la Renovación Carismática Católica.

Como fue la oración de María y los apóstoles, también la nuestra deber ser una oración «concorde y perseverante». Concorde o unánime (homothymadon) significa, al pie de la letra, hecha con un solo corazón (con-corde) y con una sola alma («un-ánima»). Jesús dijo: “Os aseguro también que si dos de vosotros se ponen de acuerdo en la tierra para pedir algo, sea lo que fuere, lo conseguirán de mi Padre que está en los cielos” (Mt 18,19). 

Holy Spirit as Dove (detail)
La otra característica de la oración de María y de los apóstoles es que era una oración «perseverante». El término original griego que expresa esta cualidad de la oración cristiana (proskarteroúntes) indica una acción tenaz, insistente, el estar ocupado con asiduidad y constancia en alguna cosa. Se traduce con perseverantes, o asiduos, en la oración. Se podría también traducir «aferrados tenazmente» a la oración.

Esta palabra es importante porque es la que se repite con más frecuencia cada vez que se habla de oración en el Nuevo Testamento. En los Hechos vuelve poco después, cuando se habla de los primeros creyentes que llegaban a la fe, que «acudían asiduamente a la enseñanza de los apóstoles, a la comunión, a la fracción del pan y a las oraciones» (Hch 2, 42). También San Pablo recomienda ser «perseverantes en la oración» (Rm 12, 12; Col 4, 2). En un fragmento de la carta a los Efesios se lee: “siempre en oración y súplica, orando en toda ocasión en el Espíritu, velando juntos con perseverancia” (Ef 6, 18).

La esencia de esta enseñanza deriva de Jesús, el cual contó la parábola de la viuda importuna, precisamente para decir que es necesario « orar siempre, sin cansarse » (cf Lc 18, 1). La mujer cananea es un ejemplo viviente de esta oración insistente que no se deja desalentar por nada y que al final, precisamente por esto, obtiene lo que desea. Ella le pide la sanación de la hija, y Jesús – está escrito - « no le respondió palabra ». Insiste, y Jesús responde que ha sido enviado sólo para las ovejas de Israel. Ella se echa a sus pies, y Jesús se resiste diciendo que no es bueno tomar el alimento de la mesa de los hijos para dárselo a los perritos. Era suficiente para desanimarse. Pero la mujer cananea no se rinde; dice: « Sí... pero también los perritos... », y Jesús feliz exclama: “Mujer, grande es tu fe; que te suceda como deseas” (Mt 15, 21 ss). 

Orar largo tiempo, con perseverancia, no significa con muchas palabras, abandonándose a un parloteo vano como los paganos (cf Mt 6, 7). Ser perseverante en la oración significa pedir a menudo, no dejar de pedir, no dejar de esperar, no rendirse nunca. Significa no darse reposo y no dárselo tampoco a Dios: “Los que hacéis que Yahveh recuerde, no guardéis silencio. No le dejéis descansar, hasta que restablezca, hasta que trueque a Jerusalén en alabanza en la tierra” (Is 62, 6-7).súplica, orando en toda ocasión en el Espíritu, velando juntos con perseverancia” (Ef 6, 18).

Pero ¿por qué la oración debe ser perseverante y por qué Dios no escucha inmediatamente? ¿No es él mismo el que, en la Biblia, promete escuchar inmediatamente, en cuanto se ora, es más antes de haber terminado de orar? “Antes que me llamen, yo responderé; aún estarán hablando, y yo les escucharé” (Is 65, 24). Jesús corrobora: “y Dios, ¿no hará justicia a sus elegidos, que están clamando a él día y noche, y les hace esperar? "Os digo que les hará justicia pronto” (Lc 18, 7). ¿No desmiente clamorosamente la experiencia estas palabras? No, Dios ha prometido escuchar siempre y escuchar inmediatamente nuestra oración, y así lo hace. Somos nosotros los que debemos abrir los ojos.

Es muy cierto, él cumple su palabra: en el retrasar el auxilio, él ya auxilia; más bien este diferir es ello mismo un auxilio. Esto para que no ocurra que escuchando demasiado deprisa la voluntad del que pide, él no pueda proporcionarle una salud perfecta. Es necesario distinguir la escucha según la voluntad del orante y la escucha según la necesidad del orante, que es su salvación. Jesús dijo: “Buscad y encontraréis, llamad y se os abrirá” (Mt 7,7). Cuando se leen estas palabras, se piensa inmediatamente que Jesús promete darnos todas las cosas que le pidamos, y nos quedamos perplejos porque vemos que esto se consigue raramente. Pero él pretendía decir sobre todo una cosa: “Buscadme y me encontraréis, llamad y os abriré”. Promete darse a sí mismo, más allá de las cosas que le pedimos, y esta promesa siempre se mantiene infaliblemente. Quien le busca, le encuentra; a quien llama, le abre y una vez encontrado, todo lo demás pasa a segundo plano. 

Cuando el objeto de nuestra oración es el don bueno por excelencia, lo que Dios mismo quiere darnos sobre todas las cosas – el Espíritu Santo -, es necesario protegerse de un posible engaño. Nosotros estamos llevados a concebir el Espíritu Santo, más o menos conscientemente, como una ayuda potente de lo alto, un soplo de vida que viene a reavivar agradablemente nuestra oración y nuestro fervor, a volver eficaz nuestro ministerio y fácil llevar la cruz. Has orado de esta manera durante años para tener tu Pentecostés y te parece que no se ha movido ni un soplo de viento. Nada de todo lo que esperabas ha sucedido.

El Espíritu Santo no se da para potenciar nuestro egoísmo. Mejor mira alrededor. Quizás todo ese Espíritu Santo que pedías para ti, Dios te lo ha concedido, pero para los otros. Tal vez la oración de otros en torno a ti, por tu palabra, se ha renovado y la tuya ha seguido adelante chapurreada como antes; otros han sentido traspasado el corazón, han sentido la compunción y llorando se han arrepentido, y tú sigues todavía ahí pidiendo precisamente esa gracia. Deja libre a Dios; hazte honor de dejar a Dios su libertad. Éste es el modo que él ha escogido para darte su Santo Espíritu y es el más bello. Tal vez algún apóstol, el día de Pentecostés, viendo a toda aquella multitud arrepentida dándose golpes de pecho, traspasada por la Palabra de Dios, tal vez, digo, no había sentido envidia y confusión, pensando que también él todavía no había llorado por haber crucificado a Jesús de Nazaret. San Pablo, que en la predicación era acompañado por la manifestación del Espíritu y de su poder, pide por tres veces ser liberado de su espina en la carne, pero no fue escuchado y tuvo que resignarse a vivir con ella para que se manifestase mejor el poder de Dios (cf 2 Cor 12, 8 s).

En la Renovación Carismática la oración se manifiesta de una forma nueva respecto al pasado: la de la oración en grupo o el grupo de oración. Participando en ellos se comprende lo que quería decir el Apóstol cuando escribe a los Efesios: “llenaos más bien del Espíritu. Recitad entre vosotros salmos, himnos y cánticos inspirados; cantad y salmodiad en vuestro corazón al Señor, dando gracias continuamente y por todo a Dios Padre, en nombre de nuestro Señor Jesucristo” (Ef 5,18-20). Y de nuevo: “siempre en oración y súplica, orando en toda ocasión en el Espíritu” (Ef 6,18).

Nosotros conocemos sólo dos tipos fundamentales de oración: la oración litúrgica y la oración privada. La oración litúrgica es comunitaria, pero no es espontánea; la oración privada es espontánea pero no es comunitaria. Son necesarios momentos en los que se pueda orar espontáneamente, como dicte el Espíritu, pero compartiendo la propia oración con otros, poniendo en común los diversos dones y carismas y edificándose cada uno con el fervor del otro; poniendo en común las diversas “lenguas de fuego” de manera que formen una única llama. Es necesaria, en resumen, una oración que sea espontánea y comunitaria a la vez.

Tenemos un ejemplo magnífico de esta oración “carismática”, espontánea y comunitaria a la vez, en el capítulo cuarto de los Hechos. Pedro y Juan, liberados de la cárcel con la orden de no hablar más en el nombre de Jesús, regresan a la comunidad y ésta se pone a orar. Uno proclama una palabra de la Escritura (“Los reyes y magistrados se han aliado contra el Señor y contra su Ungido”), otro tiene el don de aplicar la palabra a la situación del momento; es como una “sublevación” de fe que da la osadía de pedir “sanaciones, signos y prodigios”. Al final se repite lo que había sucedido en el primer Pentecostés “todos quedaron llenos del Espíritu Santo” y siguieron predicando a Cristo “con valentía”.

Un don especial a pedir al Espíritu Santo, con ocasión de la renovación y de la unificación de los organismos de servicio, es el que revive la maravilla de aquellos primeros grupos de oración carismáticos en los que casi se respiraba la presencia del Espíritu Santo, y el señorío de Cristo no era una verdad solamente proclamada sino experimentada casi tangiblemente. No olvidemos que el grupo de oración o la oración en grupo es el elemento básico que une entre sí tanto a la realidad de los grupos de oración como la de las fraternidades carismáticas.

Con cada una de las formas de oración mencionadas se puede participar en la cadena de oración en preparación de Pentecostés. A quien ama la oración litúrgica, le sugiero que repita más veces al día, a elegir, una de las siguientes invocaciones al Espíritu Santo que está en uso en la liturgia, sabiendo que se une así a las innumerables filas de creyentes que la han pronunciado antes que nosotros: 

“Ven, Santo Espíritu, llena los corazones de tus fieles y enciende en ellos el fuego de tu amor”. (A los que todavía les gusta orar con la fórmula original latina: “Veni, Sancte Spiritus, repletuorum corda fidelium et tui amoris in eis ignem accende”). O bien: “Envía tu Espíritu, Señor, y renueva la faz de la tierra”. O bien: “Ven, Espíritu Creador, visita las almas de tus fieles y llena con tu divina gracia, los corazones que Tú creaste”.

A los hermanos y a las hermanas de lengua inglesa les sugiero que repitan, a solas o en el grupo, las palabras de ese canto que hemos recibido de los hermanos pentecostales y que ha acompañado a millones de creyentes en el momento de recibir el bautismo en el Espíritu Santo (cambiando el singolare “me” por el plural “us”): “Spirit of the living God, fall afresh on me: melt me, mould me, fill me, use me. Spirit of the living God, fall afresh on me”.

En mi libro del comentario al Veni Creator he escrito yo también una invocación al Espíritu Santo. La comparto con mucho gusto en este momento con quien se sienta inspirado:

¡Espíritu Santo, ven!
¡Ven fuerza y dulzura de Dios!
¡Ven tú que eres movimiento y quietud al mismo tiempo!
¡Renueva nuestro valor,
llena nuestra soledad en este mundo,
infúndenos la intimidad con Dios!
Ya no decimos como el profeta: “Ven de los cuatro vientos”,
como si no supiéramos aún de dónde vienes;
nosotros decimos:
¡Ven Espíritu que sales del costado traspasado de Cristo en la cruz!
¡Ven de la boca del Resucitado!


P. Raniero Cantalamessa, OFM Cap



Quaresma 2019 amb Mons. Joan-Enric Vives (àudios i vídeos)

1er Ensenyament - matí 3 de març de 2019







2on. Ensenyament - tarda 3 de març de 2019








3er. Homilia