Ensenyaments

També et pot interessar:

Viure la vida com una ofrena a Déu... - Fra. Josep M. Massana

Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d'encoratjament, de consol en l'amor, de comunió en l'Esperit, d'afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist:
Ell, que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no res:
prengué la condició d'esclau
i es féu semblant als homes.
Tingut per un home qualsevol,
s'abaixà
i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l'ha exaltat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
10 perquè en el nom de Jesús
tothom s'agenolli
al cel, a la terra i sota la terra,
i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.
(Fl 2, 1-11)


Encuentro Nacional de la RCCeE - Madrid 2019

Hola a tots, aquí teniu els ensenyaments d'aquesta trobada. El lema era: "Hoy se cumple lo que acabais de oir"


Vídeos:

Llista de reproducció
(va molt bé per reproduir-ho en el mòvil):

  1. Ensenyament núm. 1 - P. Dominique Rey: http://bit.ly/2pE1XZt 
  2. Seminari sobre l'Evangelització-  P. Dominique Rey: http://bit.ly/2BrkLxR
  3. Ensenyament núm. 2 - P. Dominique Rey: http://bit.ly/35OUqI5
  4. Eucaristia del dissabte - P. Dominique Rey: http://bit.ly/31xy1LO
  5. Ensenyament núm. 3 - P. Dominique Rey: http://bit.ly/2BwoYAi
  6. Eucaristia del diumenge - P. Dominique Rey: http://bit.ly/2NcHD9V

Jesús Mestre de Pregària i Pregària de guariment - Fra. Josep M. Massana - Arbúcies 2019


JESÚS MESTRE DE PREGÀRIA

Setmana de Pregària al Casal de Pau - Arbúcies 2019

amb Fra. Josep M. Massana i Mola, O. F. M.



(Si premeu els tres punts us donarà l'opció de descarregar l'arxiu.)

1er Ensenyamet - Ensenyament de Jesús sobre la pregària





2on Ensenyament - Homilia (Evangeli Mt 14, 13-21) -- Transfiguració del Senyor





3er Ensenyament - "Pare nostre que esteu en el Cel..."





4t. Ensenyament - "Sigui santificat el vostre nom / vingui a nosaltres el vostre Regne..."





5è. Ensenyament - "Homilia (Evangeli Mt 17, 1-9)" -- La intercessió





6è. Ensenyament - "Faci's la vostra voluntat.../ El nostre pa de cada dia...





7è. Ensenyament - "i perdoneu les nostres culpes..."





8è. Ensenyament - "Homilia (Evangeli Mt 15, 21-28)"





9è. Ensenyament - "i no permetis que caiguem en la temptació"






10è. Ensenyament - "ans deslliureu-nos de qualsevol mal"






11è. Ensenyament - "Homilia (Evangeli Mt 14, 13-21)"  -- Qui sóc Jo?






12è. Ensenyament - "Homilia (Evangeli Mt 25, 1-13)" -- La pregària del silenci






PREGÀRIA DE GUARIMENT








Pentecosta_2019_Àudios

CELEBRACIÓ CONJUNTA DE LA PENTECOSTA

RCC-CAT i RCCeE a Catalunya

Predicador: P Edgar Matínez Valencia

1er. Ensenyament

Descàrrega del primer ensenyament de Pentecosta.




2on. Ensenyament

Aquí podeu descarregar-vos directament el segon ensenyament



Homilia

Aquí podeu baixar-vos l'homilia.




Pentecosta_2019 _Vídeos

CELEBRACIÓ CONJUNTA DE LA PENTECOSTA
(RCC-CAT i RCCeE a Catalunya) -  Juny de 2019
Predicador: P. Edgar Matínez Valencia

1er. Ensenyament de Pentecosta




2on. Ensenyament.


3er Ensenyament - Fra Rainero Cantalamesa (Campanya de pregària CHARIS)


3. AMB MARIA AL CENACLE A L’ESPERA DE L'ESPERIT SANT

                                                                                                                                                 Arxiu PDF

En els Fets dels Apòstols, després d'haver enumerat el nom dels onze apòstols, l'autor prossegueix amb aquestes paraules: "Tots ells eren constants en l'oració, amb un mateix esperit en companyia d'algunes dones, de Maria, la mare de Jesús, i dels seus germans" (Ac l, 14).

Primer de tot hem de netejar el terreny d'una impressió equivocada. Tant en el Cenacle, com en el Calvari, s'esmenta Maria al costat d'algunes dones. Es diria doncs que és allà com una d'elles, ni més ni menys. Però en anomenar-la «mare de Jesús», després de la menció del seu nom, tot canvia i posa Maria en un pla completament diferent, superior no només al de les dones, sinó fins i tot al dels apòstols.

Què vol dir que Maria estigui allà com la mare de Jesús? Que l'Esperit Sant que està per venir és «l'Esperit del seu fill»! Entre ella i l'Esperit Sant hi ha un vincle objectiu i indestructible constituït pel mateix Jesús que han engendrat tots dos junts. De Jesús, en el Credo, es diu que «per obra de l'Esperit Sant, s'encarnà de Maria, la Mare de Déu». Maria no està per tant en el Cenacle simplement com una de les dones, encara que des de fora res no la distingeixi de les altres, i ella tampoc no faci res per distingir-se de les altres.

Maria, que al peu de la creu ens és presentada com a Mare de l'Església, en el Cenacle se'ns hi presenta com a madrina. Una madrina forta i segura. La madrina, per poder exercir aquesta funció, ha de ser una que ja ha rebut, per la seva banda, el baptisme. Així era Maria: una batejada en l'Esperit Sant que ara apadrina l’Església en el seu baptisme en l'Esperit.

Maria, que en els Fets és presentada com perseverant en l'oració tot esperant l’Esperit Sant, és la mateixa que l'Evangelista Lluc ens presenta, al principi del seu Evangeli, com aquella sobre la qual va baixar l'Esperit Sant. Alguns elements fan pensar en un paral·lelisme estret entre la vinguda de l'Esperit Sant sobre Maria a l'Anunciació, i la vinguda sobre l'Església en la Pentecosta, ja sigui perquè aquest paral·lelisme fos volgut per l'evangelista, ja sigui per la correspondència objectiva entre ambdues situacions.

A Maria, se li promet l'Esperit Sant com «poder de l'Altíssim», que «vindrà» sobre ella (cf Lc 1, 35); als apòstols igualment se'ls promet com «força» que «vindrà sobre ells» «des de dalt» (cf Lc 24, 49; Ac 1, 8). Rebut l'Esperit Sant, Maria es posa a proclamar (megalynei), en un llenguatge inspirat, les grans obres (megala) acomplertes en ella pel Senyor (cf Lc 1, 46.49); igualment, els apòstols, rebut l'Esperit Sant, es posen a proclamar en diverses llengües les grans obres (megaleia) de Déu (cf Ac 2, 11). També el Concili Vaticà II posa en mútua relació tots dos esdeveniments, quan diu que en el Cenacle «Maria demanava amb les seves oracions el do de l'Esperit, que en l'Anunciació l'havia cobert amb la seva ombra". ("L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra") (Lc 1, 35). Tots aquells als quals és enviada Maria, després d'aquesta baixada de l'Esperit Sant, són, per la seva banda, tocats o moguts per l'Esperit Sant (cf Lc 1, 41; 2, 27). Certament és la presència de Jesús qui irradia l'Esperit, però Jesús està en Maria i actua a través d'ella. Ella es presenta com l'arca o el temple de l'Esperit, com suggereix també la imatge del núvol que l'ha cobert amb la seva ombra. De fet evoca el núvol lluminós que, a l'Antic Testament, era signe de la presència de Déu o de la seva vinguda a la tenda (cf Ex 13, 22; 19, 16).

L'Església ha recollit aquesta dada revelada i l’ha col·locada aviat en el cor del seu símbol de fe. A la fi del segle II, es declara, en l’anomenat Símbol apostòlic, la frase segons la qual Jesús «va néixer de l'Esperit Sant i de la Verge». En el Concili Ecumènic de Constantinoble del 381 –aquell que va definir la divinitat de l'Esperit Sant–, aquest article va entrar també en el símbol Nicenoconstantinopolità, on es llegeix de Crist que es «va encarnar de l'Esperit Sant i de Maria, la Verge».

Es tracta per tant d'una dada de fe acollida per tots els cristians, tant d'Orient com d'Occident, tant catòlics com protestants. És una base segura, i no és petita, per trobar la unitat dels cristians al voltant de la Mare de Déu. Maria es presenta lligada a l'Esperit Sant per un vincle objectiu, personal i indestructible: la persona mateixa de Jesús que han engendrat tots dos junts, encara que amb contribucions completament diferents. Per tenir separats entre ells Maria i l'Esperit Sant, cal separar el mateix Crist, en el qual les seves diferents operacions s'han concretat i materialitzat per sempre.

Jesús ha unit Maria i l'Esperit Sant més del que un fill uneix entre sí el pare i la mare, perquè si cada fill, amb la seva simple existència, proclama que pare i mare han estat units un instant “segons la carn”, aquest fill que és Jesús proclama que l'Esperit Sant i Maria han estat units “segons l'Esperit” i per tant de manera indestructible. També a la Jerusalem celestial, Jesús ressuscitat segueix sent el que va ser: «Engendrat per l'Esperit Sant i per Maria, la Mare de Déu». També en l'Eucaristia, rebem aquell que va ser «engendrat per l'Esperit Sant i per Maria, la Mare de Déu».



Maria la primera carismàtica de l'Església


Després de Jesús, Maria és la carismàtica més gran de la història de la salvació. No en el sentit que hagi tingut el major nombre de carismes. Ben al contrari, exteriorment ella es presenta ben pobra en carismes. Quins miracles ha fet Maria? Dels apòstols es diu que fins i tot la seva ombra guaria els malalts (cf. Ac 5, 15). De Maria no se’n coneix, en vida, cap miracle, cap acció prodigiosa i cridanera. Ella és la major carismàtica perquè en ella l'Esperit Sant ha complert la més suprema de les seves accions prodigioses, que consisteix a haver suscitat de Maria, no una paraula de saviesa, no un do de govern, no una visió, no un somni, no una profecia, sinó la vida mateixa del Messies, la font de tots els carismes, de qui hem rebut "gràcia damunt gràcia!" (Jn 1, 16).

Alguns Pares antics han atribuït de vegades a Maria el títol de profetessa, sobretot pensant en el Magnificat, o a causa d'una aplicació equivocada a Maria d’Isaïes 8, 3. Però, pròpiament parlant, Maria no té el rang dels profetes. Profeta és aquell qui parla en nom de Déu; Maria no ha parlat en nom de Déu. Ha callat gairebé sempre. Si ella és profeta, ho és en un sentit nou i sublim: en el sentit que ha «pronunciat» silenciosament la Paraula única de Déu, l'ha donat a llum.

Allò que l'Esperit Sant ha obrat en Maria, si no és un simple cas d'inspiració profètica, pot en canvi i ha de ser vist com un carisma; encara més, com el carisma més alt que hagi estat mai concedit a una criatura humana que supera el dels mateixos hagiògrafs que han estat inspirats o moguts per l'Esperit per parlar de part de Déu (cf 2 Pe 1, 21). De fet, què és el carisma i quina és la seva definició? Sant Pau el defineix: una "manifestació de l'Esperit en bé de tots" (1 Cor 12, 7). Ara bé, quina manifestació de l'Esperit ha estat més singular que la de Maria i quina manifestació de l'Esperit ha estat més de «profit comú» que la maternitat divina de Maria?

Lluc, col·locant Maria en una relació tan íntima amb l'Esperit, primer en la Encarnació i després, de manera diferent, també en la Pentecosta, la presenta per tant segons la concepció general que ell té de l'acció de l'Esperit, com la criatura pneumàtica per excel·lència, que es mou sota l'influx de l'Esperit, i com el lloc de la manifestació del poder creador de Déu. Però tot això no ha d'induir-nos a imaginar una relació entre Maria i l'Esperit Sant gairebé només objectiva i operativa, és a dir que no toca l'esfera més íntima de la persona, amb les seves emocions i els seus sentiments. Maria no ha estat només el «lloc» en què Déu ha actuat. Déu no tracta les persones com llocs, sinó precisament com persones, és a dir com col·laboradors i interlocutors. Lluc coneix bé la sòbria embriaguesa que provoca, amb la seva acció, l'Esperit de Déu. Ho posa en relleu en la vida de Jesús que un dia «exultà» de goig sota la moció de l’Esperit Sant (cf Lc 10, 21); ho diu dels apòstols que, rebut l'Esperit, es posen a parlar en llengües i sons tan fora de si que alguns els prenen per ebris d’alcohol (Cf Ac 2, 13). I ho manifesta, finalment, en Maria, la qual, després de la vinguda de l’Esperit Sant sobre ella, se’n va «de pressa» cap a Isabel i entona el Magnificat, en el qual hi expressa tota la seva exultació.

Sant Bonaventura, un místic que coneixia aquests efectes de l'obra de l'Esperit Sant, descriu així Maria en aquest moment: «Va sobrevenir en ella l'Esperit Sant com foc diví que va inflamar la seva ment i va santificar la seva carn, conferint-li una perfectíssima puresa. [...] Oh, si tu fossis capaç de copsar aquest incendi! Quines dimensions tenia, quines qualitats i quina grandesa tingué aquest incendi baixat del cel! quin refrigeri li va donar, quin alleujament li va infondre, quina elevació li va atorgar a la Verge Mare! Quina noblesa va donar al gènere humà, quanta condescendència li té la Majestat divina! Penso que llavors també tu et posaries a cantar amb veu suau, juntament amb la benaurada Mare de Déu, aquest cant sagrat: "La meva ànima magnifica el Senyor". I, saltant i exultant d'alegria, també tu adoraries, amb el nen profeta, la meravellosa concepció de la Verge».

També Luter, en el seu comentari al Magnificat, atribueix a una acció extraordinària de l’Esperit Sant el càntic de la Verge. De fet escriu:

«Per a tenir una ordenada comprensió d'aquest sagrat càntic de lloança, cal tenir en compte que la benaurada Mare de Déu parla per pròpia experiència, havent estat il·luminada i instruïda per l'Esperit Sant; ja que ningú no pot entendre correctament Déu ni la Paraula de Déu, si no l'hi ho concedeix directament l'Esperit Sant. Però rebre aquest do de l'Esperit Sant significa fer experiència d'ell, tastar-lo, sentir-lo; l'Esperit Sant ensenya des de l'experiència com en la pròpia escola, fora de la qual no s'aprèn res que no sigui aparença, paraula buida i xerrameca. Per tant, la Santíssima Mare de Déu, havent experimentat en si mateixa que Déu fa grans coses en ella, tot i ser humil, pobre i menyspreada, l'Esperit Sant li ensenya l’art i la saviesa segons els quals Déu és el Senyor que es complau en alçar a qui s’humilia, i en abaixar a qui s’enalteix».

Maria és l'exemple viu d'aquesta "sòbria embriaguesa de l'Esperit". En la primera trobada històrica de la Renovació Carismàtica Catòlica amb l'Església institucional a Sant Pere, el 1975, en acabar de llegir el discurs escrit, Pau VI va citar els versos d'un himne de Sant Ambròs "bevem amb goig l'abundància sòbria de l'Esperit" (laeti bibamus sobriam profusionem Spiritus"), i va dir que aquest podria convertir-se en el lema de la Renovació Carismàtica.



Maria model de Charis


El Concili Vaticà II ha tornat familiar l'expressió apreciada pels Pares que parla de Maria com "figura de l'Església", el seu model, la seva mare. Jo voldria subratllar com Maria és, en un sentit molt especial, model de Charis. La mateixa paraula "charis" recorda la "plena de gràcia". Però no només per això. Maria és la que havent rebut i experimentat en si mateixa, a l'Anunciació, el poder de l'Esperit, a la Pentecosta es posa a disposició dels deixebles perquè també ells rebin el mateix do i la mateixa "força de dalt".

I això és exactament el que el Sant Pare i l'Església desitgen que sigui Charis: un instrument que, com Maria, no tingui cap poder jurídic o ministerial, sinó només de servei humil i d'acompanyament. Un "lloc" on els que hagin experimentat el corrent de gràcia del nou Pentecostès es posin al servei dels altres en l'Església perquè ells també puguin tenir la mateixa experiència renovadora. Un "lloc" on els que hagin rebut gratuïtament, donin gratuïtament.



Essent el mes de maig dedicat a la Verge, proposo una oració especial que ens permeti d’estar també nosaltres "amb Maria al Cenacle a l'espera de l'Esperit Sant". Es tracta d'un Rosari en el que amb "els misteris" evoquem la gran presència de l’Esperit Sant en la història de la salvació i amb les desenes "d’avemaries" demanem, per intercessió de la Mare de Déu, experimentar-ne en nosaltres els fruits. Proposo alguns possibles enunciats per als misteris:



1. En el primer misteri contemplem l'Esperit Sant en l'obra de la creació. "Al principi va crear Déu els cels i la terra. La terra era caòtica i desolada, i obscuritat omplia l'abisme, i un vent de Déu batia les ales per sobre de les aigües "(Gen 1, 1-2). Demanem a l'Esperit Sant que al principi del món va separar la llum de la foscor, l’aigua de la terra i va transformar el caos en cosmos, que repeteixi aquest miracle en el món d’avui, en l'Església i en la nostra pròpia ànima, portant unitat on hi ha discòrdia, llum on hi ha foscor, creant en nosaltres "un cor nou". (Parenostre, deu Avemaries i Glòria al Pare, com de costum).



2. En el segon misteri contemplem l'Esperit Sant en la revelació. "Moguts per l'Esperit Sant, han parlat els profetes de part de Déu" (2 Pere 1, 21). Demanem a l’Esperit Sant la "intel·ligència de la paraula de Déu". Inspirades per Déu, les Escriptures ara regalimen Déu, el "traspuen". Demanem de saber percebre en la paraula de Déu la seva voluntat viva envers nosaltres en cada circumstància de la vida. Demanem que com Maria sapiguem "acollir i meditar en el cor" totes les paraules de Déu.



3. En el tercer misteri contemplem l'Esperit Sant en l'Encarnació: "Maria va respondre a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» L'àngel li va respondre: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra» (Lc 1, 34-35). També nosaltres, davant d'una prova o una cosa nova que Déu ens demana li preguntem sovint: "Com serà això? no conec home", no tinc la capacitat, és superior a les meves forces... La resposta de Déu és sempre la mateixa: "Rebreu la força de l'Esperit Sant, que vindrà sobre vosaltres" (Fets 1, 8). Demanem l'Esperit Sant que, tal com va formar la humanitat de Crist en el si de la Mare de Déu i a través d'ella el va donar al món, així també formi en nosaltres Crist i ens doni la força d’anunciar-lo als germans.



4. En el quart misteri contemplem l'Esperit Sant en la vida de Jesús: "Va succeir que quan tot el poble s’estava batejant, batejat també Jesús i posat en pregària, es va obrir el cel, i va baixar sobre ell l'Esperit Sant en forma visible, com un colom" (Lc 3, 21-22). "L'Esperit del Senyor és sobre mi, perquè m'ha enviat a portar als pobres la Bona Nova" (Lc 4, 18). En el baptisme, Jesús va ser ungit com a rei, profeta i sacerdot. En ell l'Esperit Sant es va guardar com el perfum en un gerro d’alabastre (Sant Ignasi d'Antioquia) i es va acostumar a viure entre els homes (Sant Ireneu). A la creu, el gerro d'alabastre de la seva humanitat es va trencar i el perfum del seu Esperit es va vessar sobre el món. Demanem per intercessió de Maria una renovació de la unció profètica, reial i sacerdotal que hem rebut en el baptisme. Demanem que ens ajudi a trencar el pot de vidre de la nostra humanitat i del nostre "jo" perquè puguem ser "el bon perfum de Crist" en el món.



5. En el cinquè misteri contemplem l'Esperit Sant en la vida de l'Església. "Se'ls van aparèixer unes llengües com de foc que es van repartir i es van posar sobre cadascun d'ells; van quedar tots plens de l'Esperit Sant" (Fets 2, 3-4). Es compleix la promesa feta per Jesús abans de pujar al cel: "Joan va batejar amb aigua, però vosaltres sereu batejats en l'Esperit Sant d'aquí a pocs dies" (Fets 1, 5). Des d'aquell dia tot en l'Església viu i rep la força de l'Esperit Sant: els sagraments, la Paraula, les institucions. "L'Esperit Sant és per al cos de Crist que és l'Església com l'ànima per al cos humà" (Sant Agustí). Demanem que per intercessió de la Verge Mare, molts s'obrin avui a rebre la gràcia renovadora del baptisme en l'Esperit.



Després del rosari de l'Esperit, continuem amb unes Lletanies de l'Esperit. Recordem algun nom donat a l'Esperit: Esperit de santedat, Esperit de pau, Esperit d'alegria, Esperit d'humilitat, Esperit de reconciliació, Esperit de Crist, etc; si som molts resant, cadascú pot pronunciar el nom que li vingui al cor, i tots junts responem: "baixeu sobre nosaltres!"



P. Raniero Cantalamessa O.F.M Cap.
Assistent eclesiàstic de Charis.


Traducció Fra Josep Maria Massana i Mola, O.F.M.

3a Enseñanza - Fra Rainero Cantalamesa (Campaña de oración CHARIS)


3. CON MARÍA EN EL CENÁCULO EN ESPERA DEL ESPÍRITU SANTO


En los Hechos de los Apóstoles, después de haber enumerado el nombre de los once apóstoles, el autor prosigue con estas palabras: “Todos ellos perseveraban en la oración, con un mismo espíritu en compañía de algunas mujeres, de María, la madre de Jesús, y de sus hermanos” (Hch l, 14).

Ante todo debemos despejar el terreno de una impresión equivocada. También en el Cenáculo, como en el Calvario, se menciona a María junto a algunas mujeres. Se diría pues que está allí como una de ellas, ni más ni menos. Pero al llamarla «madre de Jesús», después de la mención de su nombre, todo cambia y pone a María en un plano completamente distinto, superior no sólo al de las mujeres, sino incluso al de los apóstoles.

¿Qué significa que María esté allí como la madre de Jesús? Que el Espíritu Santo que está por venir es ¡«el Espíritu de su hijo»! Entre ella y el Espíritu Santo hay un vínculo objetivo e indestructible que es el mismo Jesús que han engendrado juntos. De Jesús, en el Credo, se dice que «por obra del Espíritu Santo, se encarnó de María, la Virgen». María no está por lo tanto en el Cenáculo simplemente como una de las mujeres, aunque desde afuera nada la distinga de las otras, y ella tampoco haga nada para distinguirse de las otras.

María, que a los pies de la cruz nos es presentada como Madre de la Iglesia, en el Cenáculo se nos presenta como madrina. Una madrina fuerte y segura. La madrina, para poder desempeñar esta función, debe ser una que ya ha recibido, por su parte, el bautismo. Así era María: una bautizada en el Espíritu Santo que ahora apadrina a la Iglesia en su bautismo en el Espíritu.

María, que en los Hechos es presentada como perseverante en la oración en espera del Espíritu Santo, es la misma que el Evangelista Lucas nos presenta, al principio de su Evangelio, como aquella sobre la cual descendió el Espíritu Santo. Algunos elementos hacen pensar en un paralelismo estrecho entre la venida del Espíritu Santo sobre María en la Anunciación, y la venida sobre la Iglesia en Pentecostés, ya sea tal paralelismo querido por el evangelista, ya sea debido a la correspondencia objetiva entre las dos situaciones.

A María, el Espíritu Santo se le promete como « poder del Altísimo », que « vendrá » sobre ella (cf Lc 1, 35); a los apóstoles igualmente se les promete como « fuerza » que « vendrá » sobre ellos « desde lo alto » (cf Lc 24, 49; Hch 1, 8). Recibido el Espíritu Santo, María se pone a proclamar (megalynei), en un lenguaje inspirado, las grandes obras (megala) cumplidas en ella por el Señor (cf Lc 1, 46.49); igualmente, los apóstoles, recibido el Espíritu Santo, se ponen a proclamar en diversas lenguas las grandes obras (megaleia) de Dios (cf Hch 2, 11). También el Concilio Vaticano II pone en mutua relación los dos acontecimientos, cuando dice que en el Cenáculo « María pedía con sus oraciones el don del Espíritu, que en la Anunciación la había cubierto con su sombra »1. “El Espíritu Santo vendrá sobre ti y el poder del Altísimo te cubrirá con su sombra” (Lc 1, 35). Todos aquellos a los que es enviada María, después de este descenso del Espíritu Santo, son, a su vez, tocados o movidos por el Espíritu Santo (cf Lc 1, 41; 2, 27). Ciertamente es la presencia de Jesús quien irradia el Espíritu, pero Jesús está en María y como sugiere también la imagen de la nube que la ha cubierto con su sombra. De hecho evoca la nube luminosa que, en el Antiguo Testamento, era signo de la presencia de Dios o de su venida a la tienda (cf Ex 13, 22; 19, 16).

La Iglesia ha recogido este dato revelado y lo ha colocado pronto en el corazón de su símbolo de fe. A finales del siglo II, se declara, en el así llamado Símbolo apostólico, la frase según la cual Jesús «nació del Espíritu Santo y de la Virgen María». En el Concilio Ecuménico de Constantinopla del 381 – aquel que definió la divinidad del Espíritu Santo -, tal artículo entró también en el símbolo Niceno-Constantinopolitano, donde se lee de Cristo que se « encarnó del Espíritu Santo y de María, la Virgen».

Se trata por tanto de un dato de fe acogido por todo los cristianos, tanto de Oriente como de Occidente, tanto católicos como protestantes. Es una base segura y no es pequeña para encontrar la unidad de los cristianos en torno a la Madre de Dios. María se presenta ligada al Espíritu Santo por un vínculo objetivo, personal e indestructible: la persona misma de Jesús que han engendrado juntos, aunque con contribuciones completamente diferentes. Para tener separados entre ellos a María y al Espíritu Santo, hace falta separar al mismo Cristo, en el cual sus diferentes operaciones se han concretizado y materializado para siempre.

Jesús ha unido a María y al Espíritu Santo más de lo que un hijo une entre sí al padre y a la madre, porque si cada hijo, con su simple existencia, proclama que padre y madre han estado unidos un instante según la carne, este hijo que es Jesús proclama que el Espíritu Santo y María han estado unidos «según el Espíritu» y por lo tanto de manera indestructible. También en la Jerusalén celestial, Jesús resucitado sigue siendo el que fue «engendrado por el Espíritu Santo y por María, la Virgen ». También en la Eucaristía, recibimos al que fue «engendrado por el Espíritu San¬to y por María, la Virgen». María la primera carismática de la Iglesia

Después de Jesús, María es la mayor carismática de la historia de la salvación. No en el sentido que haya tenido el mayor número de carismas. Al contrario, exteriormente ella se presenta pobre en carismas. ¿Qué milagros ha hecho María? De los apóstoles se dice que hasta su sombra sanaba a los enfermos (cfr Hch 5, 15). De María no se conoce, en vida ningún milagro, ninguna acción prodigiosa y llamativa. Ella es la mayor carismática porque en ella el Espíritu Santo ha cumplido la más suprema de sus acciones prodigiosas, que consiste en haber suscitado de María, no una palabra de sabiduría, no un don de gobierno, no una visión, no un sueño, no una profecía, sino la vida misma del Mesías, la fuente de todos los carismas, ¡de quien hemos recibido “gracia sobre gracia” (Jn 1, 16)! Algunos Padres antiguos han atribuido a veces a María el título de profetisa, sobre todo pensando en el Magníficat, o a causa de una aplicación equivocada a María de Isaías 8, 3. Pero, propiamente hablando, María no tiene el rango de los profetas. Profeta es aquel que habla en nombre de Dios; María no ha hablado en nombre de Dios. Ha callado casi siempre. Si ella es profeta, lo es en un sentido nuevo y sublime: en el sentido de que ha « proferido » silenciosamente la Palabra única de Dios, la ha dado a luz. Lo que el Espíritu Santo ha obrado en María, si no es un simple caso de inspiración profética, puede en cambio y debe ser visto como un carisma, aún más, como el carisma más alto que haya sido jamás concedido a una criatura humana que supera al de los mismos hagiógrafos que han sido inspirados o movidos por el Espíritu para hablar de parte de Dios (cf 2 Pe 1, 21). De hecho, ¿qué es carisma y cuál es su definición? San Pablo lo define: una "manifestación del Espíritu para provecho común" (1 Cor 12, 7).

Ahora bien, ¿qué manifestación del Espíritu ha sido más singular que la de María y qué manifestación del Espíritu ha sido más de «provecho común» que la maternidad divina de María?

Lucas, poniendo a María en una relación tan íntima con el Espíritu, primero en la Encarnación y después, de manera diferente, también en Pentecostés, la presenta por tanto según la concepción general que él tiene de la acción del Espíritu, como la criatura pneumática por excelencia, que se mueve bajo el influjo del Espíritu, y como el lugar de la manifestación del poder creador de Dios. Pero todo esto no debe inducirnos a imaginar una relación entre María y el Espíritu Santo casi sólo objetiva y operativa, es decir que no toca la esfera más íntima de la persona, con sus emociones y sus sentimientos. María no ha sido sólo el «lugar » en el que Dios ha actuado. Dios no trata a las personas como lugares, sino precisamente como personas, esto es como colaboradores e interlocutores. Lucas conoce bien la sobria embriaguez que provoca, con su acción, el Espíritu de Dios. Lo pone de relieve en la vida de Jesús que un día « exultó » de gozo bajo la moción del Espíritu Santo (cf Lc 10, 21); lo dice de los apóstoles que, recibido el Espíritu, se ponen a hablar en lenguas y sonidos tan fuera de sí que algunos los toman por ebrios de mosto (cf Hch 2, 13). Y lo manifiesta, finalmente, en María, la cual, después de la venida del Espíritu Santo sobre ella, se va «deprisa» donde Isabel y entona el Magníficat, en el que expresa toda su exultación. San Buenaventura, un místico que conocía estos efectos de la obra del Espíritu Santo, describe así a María en este momento:

«Sobrevino en ella el Espíritu Santo como fuego divino que inflamó su mente y santificó su carne, confiriéndole una perfectísima pureza. [...]¡Oh, si tú fueras capaz de sentir en qué medida, cuál y cuánto fue grande ese incendio bajado del cielo, cuál el refrigerio dado, cuál alivio infundido, cuál elevación de la Virgen Madre, la nobleza dada al género humano, cuánta condescendencia dada por la Majestad divina! Pienso que entonces también tú te pondrías a cantar con voz suave, junto con la bienaventurada Virgen, ese canto sagrado: “Mi alma magnifica al Señor”. Y, saltando y exultando de alegría, también tú adorarías, con el niño profeta, la maravillosa concepción de la Virgen»9. También Lutero, en su comentario al Magníficat, atribuye a una acción extraordinaria del Espíritu Santo el cántico de la Virgen. De hecho escribe:

« Para la ordenada comprensión de este sagrado cántico de alabanza, es preciso tener en cuenta que la bienaventurada Virgen María habla por propia experiencia, habiendo sido iluminada e instruida por el Espíritu Santo; ya que nadie puede entender correctamente a Dios ni la Palabra de Dios, si no se lo concede directamente el Espíritu Santo. Pero recibir ese don del Espíritu Santo significa hacer experiencia de él, probarlo, sentirlo; el Espíritu Santo enseña desde la experiencia como en la propia escuela, fuera de la que nada se aprende que no sea apariencia, palabra hueca y charlatanería. Por tanto, la Santísima Virgen, habiendo experimentado en sí misma que Dios hace grandes cosas en ella, a pesar de ser humilde, pobre y despreciada, el Espíritu Santo le enseña, el arte y la sabiduría según los cuales Dios es el Señor que se complace en alzar al que se humilla, y abajar al que está en alto» .

María es el ejemplo vivo de esa “sobria embriaguez del Espíritu”. En el primer encuentro histórico de la Renovación Carismática Católica con la Iglesia institucional en San Pedro, en 1975, al terminar de leer el discurso escrito, Pablo VI citó los versos de un himno de San Ambrosio “bebamos con gozo la abundancia sobria del Espíritu” (Laeti bibamus sobriam profusionem Spiritus”), y dijo que éste podría convertirse en el lema de la Renovación Carismática.


María modelo de CHARIS


El Concilio Vaticano II ha vuelto familiar la expresión apreciada por los Padres que habla de María como “figura de la Iglesia”, su modelo, su madre. Yo querría subrayar como María es, en un sentido muy especial, modelo de CHARIS. La misma palabra “charis” la recuerda, la “llena de gracia”. Pero no solo por esto. María es la que habiendo recibido y experimentado en sí misma, en la Anunciación, el poder del Espíritu, en Pentecostés se pone a disposición de los discípulos para que también ellos reciban el mismo don y la misma “fuerza de lo alto”.

Y esto es exactamente lo que el Santo Padre y la Iglesia desean que sea CHARIS: un instrumento que, como María, no tengan ningún poder jurídico o ministerial, sino sólo de servicio humilde y de acompañamiento. Un “lugar” donde los que hayan experimentado la corriente de gracia del nuevo Pentecostés se pongan al servicio de los otros en la Iglesia para que ellos también puedan tener la misma experiencia renovadora. Un “lugar” donde los que hayan recibido gratuitamente, den gratuitamente.

Estando el mes de mayo dedicado a la Virgen, propongo una oración especial que nos permita estar también nosotros “con María en el Cenáculo a la espera del Espíritu Santo”. Se trata de un Rosario en el que con “los misterios” evoquemos la gran presencia del Espíritu Santo en la historia de la salvación y con las decenas de “Ave Marías” pidamos, por intercesión de la Virgen, experimentar en nosotros los frutos. Propongo algunos posibles enunciados para los misterios:

1. En el primer misterio contemplamos al Espíritu Santo en la obra de la creación. “En el principio creó Dios los cielos y la tierra. La tierra era caos y confusión y oscuridad por encima del abismo, y un viento de Dios aleteaba por encima de las aguas” (Gén 1, 1-2). Pidamos al Espíritu Santo que al principio del mundo separó la luz de la oscuridad, el agua de la tierra y transformó el caos en cosmos, que repita este milagro en el mundo de hoy, en la Iglesia y en nuestra propia alma, llevando unidad donde hay discordia, luz donde hay oscuridad, creando en nosotros “un corazón nuevo”. (Padre Nuestro, decena de Ave María y Gloria al Padre, como de costumbre).

2. En el segundo misterio contemplamos al Espíritu Santo en la revelación. “Movidos por el Espíritu Santo, han hablado [los profetas] de parte de Dios” (2 Pedro 1, 21). Pidamos al Espíritu Santo la “inteligencia de la palabra de Dios”. Inspiradas por Dios, las Escrituras ahora espiran a Dios, lo “rezuman”. Pidamos saber percibir en la palabra de Dios su voluntad viva para con nosotros en cada circunstancia de la vida. Pidamos que como María sepamos “acoger y meditar en el corazón” todas las palabras de Dios.

3. En el tercer misterio contemplamos al Espíritu Santo en la encarnación: “María respondió al ángel: «¿Cómo será esto, puesto que no conozco varón?» El ángel le respondió: «El Espíritu Santo vendrá sobre ti y el poder del Altísimo te cubrirá con su sombra” (Lc 1, 34-35). También nosotros, ante una prueba o una cosa nueva que Dios pide le preguntamos a menudo: “¿Cómo será esto? no conozco varón”, no tengo la capacidad, es superior a mis fuerzas... La respuesta de Dios es siempre la misma: “recibiréis la fuerza del Espíritu Santo, que vendrá sobre vosotros” (Hechos 1, 8). Pidamos al Espíritu Santo que como formó la humanidad de Cristo en el seno de la Virgen María y a través de ella lo donó al mundo, así forme en nosotros a Cristo y nos dé la fuerza de anunciarlo a los hermanos.

4. En el cuarto misterio contemplamos al Espíritu Santo en la vida de Jesús: “Sucedió que cuando todo el pueblo estaba bautizándose, bautizado también Jesús y puesto en oración, se abrió el cielo, y bajó sobre él el Espíritu Santo en forma corporal, como una paloma” (Lc 3, 21-22). “El Espíritu del Señor sobre mí, porque me ha ungido para anunciar a los pobres la Buena Nueva” (Lc 4, 18). En el bautismo, Jesús fue ungido como rey, profeta y sacerdote. En él el Espíritu Santo se guardó como el perfume en un frasco de alabastro (San Ignacio de Antioquía) y “se acostumbró a vivir entre los hombres (San Ireneo). En la cruz el frasco de alabastro de su humanidad se rompió y el perfume de su Espíritu se derramó sobre el mundo. Pidamos por intercesión de María una renovación de la unción profética, real y sacerdotal que hemos recibido en el bautismo. Pidamos que nos ayude a romper el frasco de vidrio de nuestra humanidad y de nuestro “yo” para que podamos ser “el buen perfume de Cristo” en el mundo.

5. En el quinto misterio contemplamos al Espíritu Santo en la vida de la Iglesia. “Se les aparecieron unas lenguas como de fuego que se repartieron y se posaron sobre cada uno de ellos; quedaron todos llenos del Espíritu Santo” (Hechos 2, 3-4). Se cumple la promesa hecha por Jesús antes de subir al cielo: “Juan bautizó con agua, pero vosotros seréis bautizados en el Espíritu Santo dentro de pocos días” (Hechos 1, 5). Desde aquel día todo en la Iglesia vive y recibe la fuerza del Espíritu Santo: los sacramentos, la Palabra, las instituciones. “El Espíritu Santo es para el cuerpo de Cristo que es la Iglesia como el alma para el cuerpo humano” (San Agustín). Pidamos que por intercesión de la Virgen Madre, muchos se abran hoy a recibir la gracia renovadora del bautismo en el Espíritu.

Después del rosario del Espíritu, continuemos con unas Letanías del Espíritu.  Recordemos algún nombre dado al Espíritu: Espíritu de santidad, Espíritu de paz, Espíritu de alegría, Espíritu de humildad, Espíritu de reconciliación, Espíritu de Cristo, etc.; si somos muchos rezando, cada uno puede pronunciar el nombre que le venga al corazón, y todos juntos respondemos: “¡Desciende sobre nosotros!”

P. Raniero Cantalamessa O.F.M Cap.
Asistente eclesiástico de CHARIS

La Intercessió - Fra. Josep Maria Massana i Mola, O. F. M.


Podeu baixar-vos-el directament aquí.



Ensenyament fet al grup Bona Nova - Abril de 2019















2on Ensenyament - Fra Rainero Cantalamesa (Campanya de pregària CHARIS)



En el nostre viatge espiritual de preparació per a la Pentecosta del 2019, reflexionàvem sobre la importància de la pregària per rebre l'Esperit Sant. En aquesta segona reflexió, meditem sobre la importància de la conversió.

A l’Evangeli, la paraula ‘conversió’ es troba en dos contextos diferents i s’adreça a dues categories diferents d’oïdors. El primer està dirigit a tothom, el segon a aquells que ja havien acceptat la invitació de Jesús i havien estat amb ell durant un temps. Mencionem el primer només per entendre millor el segon, que és més interessant per a nosaltres, en aquest moment de transició en la vida de la Renovació carismàtica catòlica. La predicació de Jesús comença amb les paraules programàtiques:

“S’ha complert el temps. El regne de Déu és a prop. 
Penediu-vos i creieu en l’Evangeli.” (Mc 1, 15)

.
Abans de Jesús, la conversió sempre significava un 'retorn' (la paraula hebrea “shub” significa ‘cursa de retorn, retrocedint damunt dels propis passos’). Indicava l’acte d’algú que, en un cert moment de la vida, s'adona que es troba "fora del camí". Després es deté, fa una reflexió; decideix tornar a l'observança de la llei i tornar a entrar en el pacte amb Déu. Fa un veritable "canvi de direcció". La conversió, en aquest cas, té un significat moral fonamental i suggereix la idea d’una cosa dolorosa: canviar els costums.

Aquest és el significat habitual de la conversió en els llavis dels profetes, incloent Joan el Baptista. Tanmateix, en els llavis de Jesús, aquest significat canvia. No perquè li agradi canviar els significats de les paraules, sinó perquè, amb la seva arribada, les coses han canviat. "El temps s’ha complert i el Regne de Déu ha arribat!” La conversió no vol dir tornar a l’antic testament i al compliment de la llei, sinó que significa fer un salt endavant i entrar en el regne, agafar la salvació que ha arribat als homes de manera gratuïta, a través de la iniciativa lliure i sobirana de Déu.

Conversió i salvació intercanvien els seus llocs. No primer la conversió i després, com a conseqüència, la salvació; al contrari: primer la salvació, i després, com a requisit, la conversió. No hem de dir: convertiu-vos i el Regne vindrà entre vosaltres, el Messies vindrà, com deien els últims profetes; sinó al contrari: penediu-vos perquè ha arribat el Regne i ja és entre vosaltres. Convertir-se és prendre la decisió que salva, la "decisió de l’hora", tal com la paràbola del Regne la descriu.

"Penediu-vos i creieu" no són dues coses diferents i successives, sinó la mateixa acció fonamental: convertir-se, és a dir, creure! Converteix-te bo i creient! Tot això requereix una veritable "conversió", un canvi profund en la manera de concebre les nostres relacions amb Déu. Això requereix passar de la idea d’un Déu que mana, ordena i amenaça, a la idea d’un Déu que ve amb les mans plenes per donar-nos-ho tot. És la conversió des la "llei" a la "gràcia", que era tan estimada per Sant Pau.

Escoltem ara el segon context en què, en l’Evangeli, es parla de conversió:

“En aquell temps els deixebles es van apropar a Jesús i li van dir: “Qui és el més gran en el Regne del cel?” Ell va cridar un nen, el va posar en mig d’ells i va dir: “en veritat us dic que, a menys que us torneu com a nens, no entrareu al regne de cel.” (Mt 18, 1-4).

Aquesta vegada, sí, aquesta conversió significa tornar enrere, fins i tot al temps de la infància! El verb usat, strefo, indica inversió. Aquesta és la conversió dels que ja han entrat en el regne, han cregut en l’Evangeli, han estat durant molt de temps al servei de Crist. És la nostra conversió, de nosaltres que hem estat durant anys, potser des del principi, en la Renovació carismàtica!

Què va passar amb els apòstols? Què va suposar la discussió sobre qui és el més gran? La major preocupació ja no és el regne en si, sinó tenir un lloc en ell. Cadascun d’ells tenia algun títol per aspirar a ser el més gran: a Pere se li havia promès la primacia, Judes era el caixer, Mateu podia dir que havia deixat més que els altres, Andreu havia estat el primer en seguir-lo, Jaume i Joan havien estat amb ell en el Tabor... Els fruits d’aquesta situació són evidents: rivalitat, sospita, enfrontament, frustració.

Tornar-se nens, per als apòstols, volia dir tornar al que eren en el moment de la vocació a la vora del llac o a la caseta fiscal: sense pretensions, sense títols, sense comparacions entre ells, sense enveja, sense rivalitat. Rics només en una promesa ("us faré pescadors d’homes”) i en la presència de Jesús mateix. Tornar a l'hora en què encara eren companys d’aventura, no competidors per al primer lloc. Per a nosaltres també, tornar a ser nens significa tornar al moment en què vam fer una experiència personal de l'Esperit Sant i vam descobrir el que significa viure en Crist com a Senyor. Quan vam dir: "Jesús ens basta!" I ens ho vam creure.

Em sorprèn l’exemple de l’apòstol Pau descrit en Filipencs 3. Un cop descobert Jesús com el seu Senyor, va considerar tota la seva glòria passada com una pèrdua, com escombraries, per tal de guanyar Crist i revestir-se de la justícia derivada de la fe en ell. Però una mica més tard apareix aquesta afirmació: "Germans, jo per la meva part no considero que n’he pres possessió. Només una cosa: oblidant el passat, tendeixo cap a allò que hi ha al davant.” (Fil 3, 13). De quin passat es tracta? Ja no el de fariseu, sinó el d’apòstol. Va percebre el perill de trobar-se amb un nou "guany", una nova "justícia" pròpia, derivada del que havia fet al servei de Crist. Ho recomença tot amb aquesta decisió: “m'oblido del passat, em llenço vers el futur”. 

¿No hi podrem veure en això una lliçó preciosa per a nosaltres de la Renovació Carismàtica catòlica? Un dels molts eslògans que va circular durant els primers anys de la Renovació, una mena de crit de batalla, era: "Retornem el poder a Déu!" Potser era inspirat en el salm 68, 35: "Canteu el poder de Déu", que a la Vulgata es va traduir així: "retorneu a Déu el seu poder." Durant molt de temps vaig considerar aquestes paraules com la millor manera de descriure la novetat de la renovació carismàtica. La diferència és que quan vaig pensar que aquest crit era dirigit a la resta de l'Església, nosaltres érem els encarregats de fer-lo ressonar. Ara, però, crec que el crit és dirigit a nosaltres que, potser sense adonar-nos-en, ens hem apropiat parcialment del poder que pertany a Déu.

En vista d’un nou reinici del corrent de gràcia de la Renovació Carismàtica, ens cal "buidar les butxaques", restablir-nos, repetir amb convicció profunda les paraules suggerides pel mateix Jesús: “Som servidors inútils; només hem fet el que havíem de fer.” (Lc 17,10). Fem nostre el lema de l’apòstol: "jo oblido el passat, i em llenço cap al futur”. Imitem els «vint-i-quatre ancians» de l’Apocalipsi que «van llançar les seves corones davant del tron» tot proclamant: "Digne sou, Senyor, Déu nostre, de rebre glòria, honor i poder (Rev 4,10-11). La paraula de Déu dirigida a Isaïes és sempre pertinent: “Mira, estic fent alguna cosa nova! Ara sorgeix, no ho percebeu?” (Is 43, 19). Som benaurats si permetem que Déu faci la cosa nova que Ell té pensada en aquest moment per a l'Església.

El meu suggeriment per a la cadena de pregària és repetir diverses vegades durant el dia una de les invocacions dirigides a l'Esperit Sant en la seqüència de Pentecosta, la que cada u senti que s’adapta més a la seva necessitat:

Renteu el que és brut.
Regueu el que és sec.
Cureu el que és ferit.
Doblegueu el que és rígid.
Enfortiu el que és feble
Governeu el que és indòmit.

Fra Raniero Cantalamessa O.F.M Cap.
Assistent eclesiàstic de CHARIS

Traducció Fra. Josep Maria Massana, O.F.M.

2da Enseñanza - Fra Rainero Cantalamesa (Campaña de oración CHARIS)


En nuestro camino de preparación espiritual para Pentecostés de 2019, hemos reflexionado sobre la importancia de la oración para recibir el Espíritu. En esta segunda reflexión meditamos sobre la importancia de la conversión.

En el Evangelio la palabra conversión aparece en dos contextos distintos y se dirige a dos tipos diferentes de oyentes. La primera está dirigida a todos, la segunda a aquellos que ya habían aceptado su invitación y estaban con él desde hace mucho tiempo. Aludimos a la primera sólo para comprender mejor la segunda que es la que más nos interesa, en este período de transición en la vida de la Renovación Carismática Católica. La predicación de Jesús comienza con las palabras programáticas:


“El tiempo se ha cumplido y el Reino de Dios está cerca;
 convertíos y creed en la Buena Nueva” (Mc 1, 15).


Antes de Jesús, convertirse significaba siempre un “volver atrás” (el término hebreo, shub, significa cambiar el rumbo, volver sobre los propios pasos). Indicaba el acto de quien, en un cierto punto de la vida, se da cuenta de que está “descaminado”. Entonces se detiene, hace un replanteamiento, decide volver a la observancia de la ley y regresar a la alianza con Dios. Hace un auténtico y verdadero “cambio de sentido”. La conversión, en este caso, tiene un significado fundamentalmente moral y sugiere la idea de algo penoso de cumplir: cambiar los hábitos.

Éste es el significado habitual de conversión en boca de los profetas, hasta Juan el Bautista incluido. Pero en labios de Jesús este significado cambia. No porqué él se divierta cambiando el significado de las palabras, sino porque con su venida las cosas han cambiado. “¡El tiempo se ha cumplido y el Reino de Dios está cerca!” Convertirse ya no significa volver atrás, a la antigua alianza y a la observancia de la ley, sino que más bien significa lanzarse hacia delante y entrar en el reino, aferrar la salvación que ha llegado a los hombres gratuitamente, por una iniciativa libre y soberana de Dios.

Conversión y salvación se han intercambiado los lugares. No primero la conversión y luego, como consecuencia de ello, la salvación, sino por el contrario: primero la salvación, después, como exigencia de ella, la conversión. No: convertíos y el Reino llegará entre vosotros, el Mesías vendrá, como andaban diciendo los últimos profetas, sino: convertíos porque el reino ha llegado, está en medio de vosotros. Convertirse es tomar la decisión que salva, la “decisión del ahora”, como la describen las parábolas del reino. “Convertíos y creed” no significa por lo tanto dos cosas diferentes y sucesivas, sino la misma acción fundamental:

¡Convertíos, es decir, creed! ¡Convertíos creyendo! Todo esto exige una auténtica “conversión”, un cambio profundo en la manera de concebir nuestras relaciones con Dios. Exige pasar de la idea de un Dios que pide, que ordena, que amenaza, a la idea de un Dios que llega con las manos llenas para dárnoslo todo. Es la conversión de la “ley” a la “gracia” que le gustaba tanto a San Pablo.

Escuchemos ahora el segundo contexto en el que, en el Evangelio, se vuelve a hablar de conversión:

“En aquel momento se acercaron a Jesús los discípulos y le dijeron: «¿Quién es, pues, el mayor en el Reino de los Cielos?» Él llamó a un niño, le puso en medio de ellos y dijo: «Yo os aseguro: si no cambiáis y os hacéis como los niños, no entraréis en el Reino de los Cielos»” (Mt 18, 1-4).

Esta vez, convertirse sí que significa volver atrás, ¡a cuándo eras un niño! El mismo verbo utilizado, strefo, indica invertir el sentido de la marcha. Esta es la conversión de quien ya ha entrado al Reino, ha creído en el Evangelio y lleva tiempo al servicio de Cristo. Es nuestra conversión, la de los que llevamos años, tal vez desde el principio, en la Renovación Carismática.

¿Qué sucedió a los apóstoles? ¿Qué es lo que supone la discusión sobre quién es el más grande? Que la preocupación mayor ya no es el reino, sino el propio puesto en él, el propio yo. Cada uno de ellos tenía algún derecho para aspirar a ser el más grande: Pedro había recibido la promesa del primado, Judas la bolsa del dinero, Mateo podía decir que él había renunciado a más que los otros, Andrés que había sido el primero en seguirlo, y Juan que habían estado con él en el Tabor... Los frutos de esta situación son evidentes: rivalidad, sospechas, enfrentamientos, frustración.

Volverse niños, para los apóstoles, significaba volver a cómo eran en el momento de la llamada a la orilla del lago o en el mostrador de los impuestos: sin pretensiones, sin derechos, sin enfrentamientos entre ellos, sin envidias, sin rivalidad. Ricos sólo en una promesa (“Os haré pescadores de hombres”) y en una presencia, la de Jesús. Volver al tiempo en el que todavía eran compañeros de aventura, no competidores por el primer puesto. También para nosotros volverse niños significa regresar al momento en el que tuvimos por primera vez una experiencia personal del Espíritu Santo y descubrimos lo que significa vivir en el Señorío de Cristo. Cuando decíamos: “¡Jesús solo basta!” y lo creíamos.

Me impresiona el ejemplo del apóstol Pablo descrito en Filipenses 3. Descubierto Jesús como su Señor, él considera todo su glorioso pasado una pérdida, una basura, a fin de ganar a Cristo y revestirse de la justicia que deriva de la fe en él. Pero un poco más adelante sale con esta afirmación: “Yo, hermanos, no creo haberlo alcanzado todavía. Pero una cosa hago: olvido lo que dejé atrás y me lanzo a lo que está por delante” (Fil 3, 13). ¿Qué pasado? Ya no el del fariseo, sino el del apóstol. Él ha intuido el peligro que corría de encontrarse con una nueva “ganancia”, una nueva “justicia” toda suya, derivada de lo que había hecho al servicio de Cristo. Él anula todo con esta decisión: “Me olvido del pasado me lanzo hacia el futuro”.

¿Cómo no ver en todo esto una lección preciosa para nosotros en la Renovación Carismática Católica? Uno de los muchos eslóganes que circulaban en los primeros años de la Renovación – una especie de grito de batalla – era: “¡Devolved el poder a Dios!” Quizá se inspiraba en el versículo del salmo 68, 35 “Reconoced el poder de Dios” que en la Vulgata se tradujo con “Restituid (reddite) el poder a Dios”. Durante mucho tiempo he considerado esas palabras como la mejor manera de describir la novedad de la Renovación Carismática. La diferencia es que por un tiempo pensé que el grito estaba dirigido al resto de la Iglesia y nosotros éramos los que estábamos encargados de hacerlo resonar; ahora pienso que está dirigido a nosotros que, quizás sin darnos cuenta, nos hemos apropiado en parte del poder que le pertenece a Dios.

En vista de un nuevo comienzo de la corriente de gracia de la Renovación Carismática, es necesario “vaciar los bolsillos”, empezar de cero, repetir con una profunda convicción las palabras sugeridas por el mismo Jesús: “Somos siervos inútiles; hemos hecho lo que debíamos hacer” (Lc 17,10). Hacer nuestro el propósito del Apóstol: “olvido lo que dejé atrás y me lanzo a lo que está por delante”. Imitemos a los “veinticuatro ancianos” del Apocalipsis que “arrojan sus coronas delante del trono diciendo: ‘Eres digno, Señor y Dios nuestro, de recibir la gloria, el honor y el poder’” (Ap 4,10-11).

Sigue siendo actual la palabra de Dios dirigida a Isaías: “Pues, he aquí que yo lo renuevo: ya está en marcha, ¿no lo reconocéis?” (Is 43, 19). Bienaventurados nosotros si permitimos a Dios renovar lo que tiene en mente en este momento para nosotros y para la Iglesia.

Mi sugerencia para la cadena de oración: repetir muchas veces durante el día una de las invocaciones dirigidas al Espíritu Santo en la secuencia de Pentecostés, aquella que cada uno siente que responde mejor a su necesidad:

Riega la tierra en sequía,
sana el corazón enfermo,
lava las manchas, infunde
calor de vida en el hielo,
doma el espíritu indómito,
guía al que tuerce el sendero.

P. Raniero Cantalamessa O.F.M Cap.
Asistente eclesiástico de CHARIS

1er Ensenyament - Fra Rainiero Cantalmessa (Campanya de Pregària - CHARIS)

                           

1. PREGAR EN L'ESPERIT


En la propera Pentecosta entrarà en funció CHARIS, el nou organisme únic de servei per a tot el corrent de gràcia de la Renovació Carismàtica Catòlica. És una ocasió única per a una efusió renovada de l'Esperit sobre nosaltres i sobre tota l'Església. El propòsit d'aquesta, i de les dues successives reflexions que m'ha demanat el comitè de coordinació, és precisament el de donar suport i estimular amb motivacions bíbliques i teològiques el compromís de pregària amb el qual molts germans i germanes volen contribuir a l'èxit espiritual de l'esdeveniment .

1. Com preparar-nos

Com es van preparar els apòstols a la vinguda de l'Esperit Sant? Pregant!
«Tots ells eren constants i unànimes en la pregària,
juntament amb algunes dones, amb Maria,
la mare de Jesús, i amb els germans d'ell» (Ac l, 14).
L'oració dels apòstols reunits al Cenacle amb Maria, és la primera gran epiclesis, és la inauguració de la dimensió epiclètica de l'Església, d'aquest «Vine, Esperit Sant» que seguirà ressonant en l'Església per tots els segles i que la litúrgia l'anteposarà a totes les seves accions més importants.

Mentre l'Església estava en oració,
«De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. ...Tots van quedar plens de l'Esperit Sant...» (Ac 2, 2-4).

Es repeteix el que havia passat en el baptisme de Crist:
«Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel:  --Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut» (Lc 3, 21-22).
Es diria que per Sant Lluc va ser la pregària de Jesús la qual va esquinçar el cel i va fer baixar l'Esperit sobre ell. El mateix passa a la Pentecosta.


És impressionant la insistència amb la qual, en els Fets dels Apòstols, la vinguda de l'Esperit Sant es posa en relació amb l'oració. Sense oblidar el paper determinant del baptisme (cf Ac 2, 38), però s'insisteix més sobre el de l'oració. Saule «estava pregant» quan el Senyor li va enviar a Ananies perquè recuperés la vista i s'omplís d'Esperit Sant (cf Ac 9, 9.11). Quan els apòstols van saber que a Samaria havien escoltat la Paraula, van enviar a Pere i Joan;
«Ells hi anaren i van pregar pels samaritans perquè rebessin l'Esperit Sant.» (Ac 8, 15).

Quan, en la mateixa ocasió, Simó el Mag va intentar obtenir l'Esperit Sant pagant, els apòstols van reaccionar indignats (cf Ac 8, 18 ss). L'Esperit Sant no es pot comprar, només es pot implorar amb l'oració. Jesús mateix de fet havia lligat el do de l'Esperit Sant a l'oració, dient:
«Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills,
molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen» (Lc 11, 13).

No ho havia lligat només a la nostra pregària sinó també, i sobretot, a la seva dient: ,
"i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor
perquè es quedi amb vosaltres per sempre." (Jn 14, 16).
Entre l'oració i el do de l'Esperit hi ha la mateixa circularitat i compenetració que entre la gràcia i la llibertat. Nosaltres tenim necessitat de rebre l'Esperit Sant per poder pregar, i tenim necessitat de pregar per poder rebre l'Esperit Sant. Al principi hi ha el do de la gràcia, però després cal pregar perquè aquest do es conservi i augmenti.

Però tot això no ha de quedar en un ensenyament abstracte i genèric. M’ha de dir alguna cosa a mi, individualment. Vols rebre l'Esperit Sant? Et sents dèbil i vols ser revestit amb la força que ve del Cel? Et sents tebi i vols ser reescalfat? Sec i vols ser regat? Rígid i vols ser doblegat? ¿Descontent de la vida passada i vols ser renovat? ¡Prega, prega, prega! Que a la boca no s'apagui el crit submís: Veni Sancte Spiritus, Vine Esperit Sant! Si una persona o un grup de persones, amb fe, es posa en pregària, en un recés, decidits a no aixecar-se sense haver rebut el que demanaven, rebran això i de fet, molt més. Així va succeir en aquell primer recés de Duquesne en què es va iniciar la Renovació Carismàtica Catòlica.

2. Com ha de ser la pregària.

Com va ser l'oració de Maria i els apòstols, també la nostra ha de ser una oració «concorde i perseverant». Concorde o unànime (homothymadon) significa, al peu de la lletra, feta amb un sol cor (amb-corde) i amb una sola ànima ( «un-ànima»). Jesús va dir:
«Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà» (Mt 18,19).
L'altra característica de l'oració de Maria i dels apòstols és que era una oració «perseverant». El terme original grec que expressa aquesta qualitat de l'oració cristiana (proskarteroúntes) indica una acció tenaç, insistent, l'estar ocupat amb assiduïtat i constància en alguna cosa. Es tradueix amb perseverants o assidus en l'oració. Es podria també traduir «aferrats tenaçment» a l'oració.

Aquesta paraula és important perquè és la que es repeteix amb molta freqüència cada vegada que es parla d'oració en el Nou Testament. En els Fets apareix poc després, quan es parla dels primers creients que arribaven a la fe, que 
«Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols
i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries.» (Ac 2, 42) .
També Sant Pau recomana ser «perseverants en l'oració» (Rm 12, 12; Col 4, 2). En un fragment de la carta als Efesis es llegeix:
«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques;
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6, 18).

L'essència d'aquest ensenyament deriva de Jesús, el qual va explicar la paràbola de la vídua importuna, precisament per dir que cal «pregar sempre, sense defallir» (Lc 18, 1). La dona cananea és un exemple vivent d'aquesta oració insistent que no es deixa descoratjar per res i que al final, precisament per això, obté el que desitja. Ella li demana la sanació de la filla, i «Jesús no li va tornar contesta.». Insisteix, i Jesús respon «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.»  Ella es tira als seus peus, i Jesús es resisteix dient «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Era suficient per desanimar-se. Però la dona cananea no es rendeix; diu: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.», i Jesús feliç exclama: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». (Mt 15, 21-28).

Pregar molt de temps, amb perseverança, no vol dir amb moltes paraules, abandonant-se a una xerrameca com fan els pagans (cf Mt 6, 7). Ser perseverant en l'oració vol dir demanar sovint, no deixar de demanar, no deixar d'esperar, no rendir-se mai. Vol dir no donar-se repòs i no donar-ne tampoc a Déu:
« Jerusalem, sobre les teves muralles
he apostat sentinelles,
que no callin ni de nit ni de dia.
Els qui feu al Senyor memòria d'ella,
no us en canseu,
no pareu d'insistir
fins que haurà restaurat Jerusalem,
fins que n'haurà fet
un cant de triomf per tota la terra.»
(Is 62, 6-7)

«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques;
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6, 18) .


4. La temptació del desànim


Però per què la pregària ha de ser perseverant? i per què Déu no escolta immediatament? ¿No és ell mateix el que, en la Bíblia, promet escoltar immediatament quan es prega, encara més, contestar abans d'haver acabat de pregar?
«Abans que m'invoquin,
ja els respondré,
i encara pregaran
que ja els hauré escoltat.»
(Is 65, 24).
Jesús corrobora:
¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?
¿Creieu que els tindrà esperant? (Lc 18, 7)
No desmenteix clamorosament la nostra experiència aquestes paraules? No, Déu ha promès escoltar sempre i escoltar immediatament la nostra pregària, i així ho fa. Som nosaltres els que hem d'obrir els ulls.

És molt cert, ell compleix la seva paraula: en el retardar l'auxili, ell ja auxilia; més aviat aquest diferir és això mateix un auxili. Això perquè no passi que escoltant massa de pressa la voluntat del qui demana, ell no pugui proporcionar-li una salut perfecta. Cal distingir l'escolta segons la voluntat de l'orant i l'escolta segons la necessitat de l'orant, que és la seva salvació. Jesús va dir:
«Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Mt 7,7).
Quan es llegeixen aquestes paraules, es pensa immediatament que Jesús promet donar-nos totes les coses que li demanem, i ens quedem perplexos perquè veiem que això s'aconsegueix rarament. Però ell pretenia dir sobretot una cosa: "Busqueu-me i em trobareu, truqueu i us obriré". Promet donar-se a si mateix, més enllà de les coses que li demanem, i aquesta promesa sempre es manté infal·liblement. Qui el busca, el troba; a qui truca, l’obre i una vegada trobat, tota la resta passa a segon pla.

Quan l'objecte de la nostra pregària és el do bo per excel·lència, el que Déu mateix vol donar-nos sobre totes les coses - l'Esperit Sant -, cal protegir-se d'un possible engany. Nosaltres tendim a concebre l'Esperit Sant, més o menys conscientment, com una ajuda potent del cel, un alè de vida que ve a revifar agradablement la nostra pregària i el nostre fervor, una ajuda que torna eficaç el nostre ministeri i ens fa fàcil portar la creu. I has pregat d'aquesta manera durant anys per tenir la teva Pentecosta i et sembla que no s'ha mogut ni una alenada de vent. Res de tot el que esperaves ha succeït.

L'Esperit Sant no es dóna per potenciar el nostre egoisme. Més aviat mira al teu voltant. Potser tot aquest Esperit Sant que demanaves per a tu, Déu t'ho ha concedit, però no pas per tu sinó per als altres. Potser l'oració dels altres al teu voltant, per la teva paraula, s'ha renovat i la teva ha seguit pobra com abans; altres han sentit traspassat el cor, han sentit la compunció i han plorat penedits, i tu segueixes encara aquí demanant precisament aquesta gràcia. Deixa lliure a Déu; fes-te l'honor de donar a Déu la seva llibertat. Aquesta és la manera que ell ha escollit per donar-te el seu Sant Esperit i és la més bella.

Potser algun apòstol, el dia de Pentecosta, veient a tota aquella multitud penedida donant-se cops de pit, traspassada per la Paraula de Déu, potser, dic, podia haver sentit enveja i confusió, pensant que també ell encara no havia plorat per haver crucificat Jesús de Natzaret. Sant Pau, que en la predicació era acompanyat per la manifestació de l'Esperit i del seu poder, va demanar per tres vegades ser alliberat de la seva espina en la carn, però no va ser escoltat i va haver de resignar-se a viure amb ella perquè es manifestés millor el poder de Déu (cf 2 Cor 12, 8 ss).

5. La Pregària en la Renovació

A la Renovació Carismàtica l'oració es manifesta d'una forma nova respecte al passat: la de l'oració en grup o el grup d'oració. Participant amb ells es comprèn el que volia dir l'Apòstol quan escriu als cristians d'Efes:
«No us embriagueu de vi, que això porta a la perdició: ompliu-vos més aviat de l'Esperit.
Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l'Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor.  Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist». (Ef 5,18-20).
I de nou:
«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques; 
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6,18).


Nosaltres coneixem només dos tipus fonamentals d'oració: l'oració litúrgica i l'oració privada. La pregària litúrgica és comunitària, però no és espontània; l'oració privada és espontània però no és comunitària. Calen moments en què es pugui pregar espontàniament, com dicti l'Esperit, però compartint la mateixa oració amb altres, posant en comú els diversos dons i carismes i edificant-se cada un amb el fervor de l'altre; posant en comú les diverses "llengües de foc" de manera que formin una única flama. És necessària, en resum, una oració que sigui espontània i comunitària a la vegada.

Tenim un exemple magnífic d'aquesta oració "carismàtica", espontània i comunitària a la vegada, en el capítol quart dels Fets. Pere i Joan, alliberats de la presó amb l'ordre de no parlar més en el nom de Jesús, tornen a la comunitat i aquesta es posa a pregar. Un proclama una paraula de l'Escriptura ( "Els reis i magistrats s'han aliat contra el Senyor i el seu Ungit"), un altre té el do d'aplicar la paraula a la situació del moment; és com una "revolta" de fe que dóna la gosadia de demanar "curacions, signes i prodigis". Al final es repeteix el que havia succeït en la primera Pentecosta "tots van quedar plens de l'Esperit Sant" i van seguir predicant a Crist "amb valentia".

6. Unint-nos a la Campanya Mundial d'Oració

Un do especial a demanar a l'Esperit Sant, en ocasió de la renovació i de la unificació dels organismes de servei, és el que reviu la meravella d'aquells primers grups de pregària carismàtics en què gairebé es respirava la presència de l'Esperit Sant, i el senyoriu de Crist no era una veritat només proclamada sinó experimentada gairebé tangiblement. No oblidem que el grup d'oració o la pregària en grup és l'element bàsic que uneix entre si tant a la realitat dels grups d'oració com la de les fraternitats carismàtiques.

Amb cadascuna de les formes d'oració esmentades es pot participar en la cadena de pregària en preparació de Pentecosta. A qui estima la pregària litúrgica, li suggereixo que repeteixi més vegades al dia, a escollir, una de les següents invocacions a l'Esperit Sant que està en ús en la litúrgia, sabent que s'uneix així a les innombrables files de creients que l'han pronunciat abans que nosaltres:

- "Vine, Sant Esperit, omple els cors dels teus fidels i encén en ells el foc del teu amor". (Als que encara els agrada pregar amb la fórmula original llatina: "Veni, Sancte Spiritus, repletuorum corda fidelium et tui amoris in eis ignem accende"). O bé: "envieu el vostre alè, Senyor, i renoveu la faç de la terra". O bé: "Veniu Esperit Creador, visiteu les ànimes dels vostres fidels i ompliu amb la vostra divina gràcia, els cors que Vós vàreu crear".

- Als germans i a les germanes de llengua anglesa els suggereixo que repeteixin, tot sol o en el grup, les paraules d'aquest cant que hem rebut dels germans pentecostals i que ha acompanyat a milions de creients en el moment de rebre el baptisme al esperit Sant (canviant el singular "me" pel plural "us"): "Spirit of the living God, fall afresh on me: melt me, mould me, fill me, use me. Spirit of the living God, fall afresh on me" (Podeu escoltar-la aquí).

En el meu llibre del comentari al Veni Creator he escrit jo també una invocació a l'Esperit Sant. La comparteixo amb molt de gust en aquest moment amb qui se senti inspirat:

'Esperit Sant, vine!
Vine força i dolçor de Déu!
Vine tu que ets moviment i quietud al mateix temps!
Renova el nostre valor,
omple la nostra solitud en aquest món,
infone’ns la intimitat amb Déu!
Ja no diem com el profeta: "Vine dels quatre vents",
com si no sabéssim encara d'on véns;
nosaltres diem:
Vine Esperit que surts del costat traspassat de Crist a la creu!
Vine de la boca del Ressuscitat!

Fr. Rainiero Cantalamessa, O. F. Cap.