Què és la RCCeE? - Manifest de Pozuelo

p02

 DOCUMENT DE POZUELO

SOBRE LA RENOVACIÓ CARISMÁTICA CATÓLICA EN L’ESPERIT

Aquest document ha estat aprovat per tots els representants de la RCCeE
reunits a Pozuelo de Alarcón (Madrid) els dies 16 i 17 d’abril de 2005.


Pozuelo


Podeu descarregar-vos l'arxiu en PDF, Mobi, o Docx




INDEX

  1. Introducció
  2. El Manifest de Pozuelo
  3. Característiques especials de la la Renovació Carismàtica Catòlica (RCCeE)
    1. Referències bàsiques
    2. Bases teològiques
      • El baptisme en l'Esperit
      • A nivell del do
      • El grup com a poble de Déu
      • Jesús, Senyor i Salvador
      • La Lloança
      • Els carismes
      • La Gratuïtat
    3. Algunes característiques de la RCCeE
      • No té fundador
      • No és un moviment
    4. Criteris de funcionalitat
      • El grup com a cel·lula base de la RCC
      • L'autoritat
      • El compromís
      • Els servidors de grup
      • La coordinació dels grups
      • Relació amb la jerarquia

I.  INTRODUCCIÓ            

  1. Els orígens de la Renovació Carismàtica Catòlica es remunten al Recés de Duquesne, celebrat a Pittsburg (Estats Units), els 17-19 de febrer de 1967. A partir d’aquest moment es va començar a parlar de Pentecostals catòlics, o de Moviment pentecostal catòlic o de Neo-pentecostalisme catòlic, però tant el terme moviment com l’adjectiu pentecostal van ser abandonats ben aviat i la nova realitat fou designada amb el nom de Renovació en l’Esperit, o de Renovació cristiana en l’Esperit. Però el nom que ha prevalgut en la majoria de països ha estat el de Renovació Carismàtica Catòlica.

  2. La Renovació Carismàtica catòlica s’ha estès ràpidament i avui és present a més de 130 països. Es calcula que uns 60-80 milions de catòlics de tot el món han experimentat la gràcia d’una nova Pentecosta i d’una renovació de les seves vides.

  3. La Renovació Carismàtica va començar a Espanya a partir de l’any 1973 i a poc a poc es va anar estenent per tot el territori nacional. Actualment hi ha uns 600 grups.

  4. Durant uns trenta anys la Renovació Carismàtica Catòlica Espanyola ha viscut en la unitat i sense grans conflictes. Però en l’any 2002, la Coordinadora Nacional, per pròpia iniciativa, va presentar a la Conferència Episcopal Espanyola uns Estatuts, que foren aprovats el maig de 2004, cosa que va convertir la Renovació Carismàtica Catòlica Espanyola en una Associació Privada de Fidels, amb personalitat jurídica.

    Diversos grups van presentar a la Conferència Episcopal Espanyola una impugnació contra aquests Estatuts, perquè pensaven que es desvirtuava l’essència i la vida íntima de la Renovació Carismàtica. Per això, des del moment de la seva aprovació, molts grups no s’han sentit identificats amb el model de Renovació que en ells es proposa, i no s’han adscrit a l’esmentada Associació Privada de Fidels, denominada Renovació Carismàtica Catòlica Espanyola, per fidelitat a l’experiència de l’Esperit viscuda en ells. En efecte, amb l’aprovació dels Estatuts ha nascut una realitat nova que al nostre parer suposa una ruptura i una discontinuïtat amb la Renovació Carismàtica original. No neguem ningú el dret a caminar per aquests camins, però a nosaltres ens urgeix el desig de ser fidels al que la Renovació ha estat des dels seus orígens.

  5. El setembre de 2004, ens vàrem reunir a Pozuelo de Alarcón (Madrid) alguns representants dels grups que no havíem acceptat els Estatuts, i vàrem redactar un breu manifest, en el que expressàvem la nostra manera d’entendre la gràcia de la Renovació.

    El febrer de 2005 vàrem tornar-nos a reunir a Pozuelo de Alarcón (Madrid) i vàrem acordar elaborar un Document que desenvolupés els punts del Manifest de Pozuelo.

    L’elaboració d’aquest Document  ha estat per a nosaltres un deure de consciència i de fidelitat a la gràcia que un dia rebérem. En aquest document hem tractat d’expressar la nostra identitat, per a ús propi i perquè ens serveixi de presentació davant els nostres Pastors, per seguir caminant sota la seva autoritat i discerniment, en el si de l’Església. No aspirem a una aprovació jurídica per part de la Jerarquia, tota vegada que no som cap congregació, associació o moviment, sinó un grup de fidels que desitgem viure l’experiència de una Pentecosta personal en la nostra vida. Som com una petita resta, però formem un grup molt compacte al voltant del Senyor. Per tal d’identificar-nos i evitar qualsevol equívoc hem pres el nom de Renovació Carismàtica Catòlica en l’ Esperit (RCCeE)

 

 II.  EL MANIFEST DE POZUELO            

Degut al fet que darrerament una part de la Renovació Carismàtica s’ha estructurat en moviment (Art. 4, 1 dels Estatuts de la RCCE) com a Associació Privada de Fidels (Art. 1, 1), nosaltres, per unanimitat, manifestem el següent:
  1. Fidels a la gràcia rebuda, volem seguir sent la Renovació Carismàtica que hem sigut i viscut fins ara i que considerem que segueix plena de vida i de fruits.
  2. No ens volem estructurar ni en associació ni en moviment. Som un grup de fidels que ens reunim a pregar privadament. Volem seguir units per llaços espirituals, presidits per la caritat i oberts als carismes de l’Esperit.

  3. Ja que la Renovació carismàtica catòlica en l’Esperit és un corrent de gràcia dins l’Església, en la que hi participen preveres, laics i consagrats, amb els carismes propis, la nostra relació amb la Jerarquia no s’articula des d’una entitat nacional, sinó des de grups de pregària integrats a nivell local, parroquial i diocesà amb obediència als nostres Bisbes, tal com s’expressa en el document presentat per la RCC a la Conferència Episcopal Espanyola i als bisbes d’Espanya el 1998 amb motiu del 25 aniversari de la RCC a Espanya.

  4. Volem que la frescor espiritual i evangèlica que nosaltres hem rebut pugui arribar a altres vides, no des de la nostra militància, plans o estratègies, sinó des de l’acció de l’Esperit.

  5. Considerem que la cèl·lula base d’aquest corrent espiritual que nosaltres representem és el grup de pregària. El grup ha de ser sobirà i, fora del que es diu en el punt 3, ningú no pot interferir en la seva articulació interior. La coordinació que es doni entre nosaltres ha de ser únicament de servei i sense jurisdicció de cap mena.

  6. La nostra espiritualitat s’ha de basar sempre en el fet de la Pentecosta i en l’experiència de l’Esperit que ens mena a proclamar a Jesús com a Senyor. Volem que el Misteri Pasqual, Mort i Resurrecció de Crist, sigui la nostra experiència bàsica. No som, doncs, uns grups de devoció, sinó uns grups kerygmàtics on els carismes siguin els que encoratgin i condueixin la nostra vida i acció.

  7. Assumim el fet de no tenir fundador, ni objectius, ni cap missió específica a desenvolupar com a part de la nostra identitat. La Renovació Carismàtica va ser suscitada directament per l’Esperit Sant com a resposta a l’expectativa d’una nova Pentecosta, per a renovar l’Església i per omplir-la del seus dons i carismes.

  8. Sabem que l’acció de l’Esperit crea comunió, forma comunitat, uneix els cors, articula vivències comunes. Coneixem per experiència que aquesta acció de l’Esperit ens constitueix en comunitat. Per això invitem tothom que ho desitgi a participar d’aquesta comunió espiritual, i a gaudir de la mútua fraternitat, de la lloança i de la llibertat, de l’amor immens a l’Església, a la Paraula de Déu, als sagraments i a la Verge Maria.

  9. Conscients que ens necessitem els uns als altres, estem oberts a qualsevol mena de col·laboració amb les distintes realitats o expressions de la RCC per a mantenir la unitat en la diversitat, tal com ho va acceptar i beneir sa Santedat Joan Pau II.

  10. Volem seguir sent fidels a l’Esperit del Senyor que un dia ens va rescatar gratuïtament, ungint-nos amb el seu oli i fent-nos entrar en la llibertat dels fills de Déu. 



 III.  CARACTERÍSTIQUES ESSENCIALS DE LA RENOVACIÓ CARISMÀTICA CATÒLICA EN L’ ESPERIT  (RCCeE)

1. Referències bàsiques.            

La referència primera, en la que ens sustentem, és la nostra pròpia experiència, contrastada a través de molts anys, i que ha arribat a ser l’essència de la nostra vida i de la nostra identitat cristiana.
En segon lloc, apel·lem a la llarga tradició amb la que ens hem sentit profundament identificats, i que fou explicitada des dels inicis de la Renovació Carismàtica Catòlica per una sèrie de documents paradigmàtics, com Documentos de Malinas, especialment el nº 1 , redactats, a partir de maig de 1974, per un grup internacional d’estudi dirigit pel Cardenal León Joseph Suenens, arquebisbe de Malinas-Bruseles, per a fixar les bases teològiques i pastorals del nou corrent. L’exposició teològica que es va fer en aquests documents fou acceptada en tots els àmbits de la Renovació Carismàtica. Quan el cardenal Suenens va presentar el document a Pau VI, el papa va comentar-li: “Aquest és precisament el tipus d’estudi que es necessita. Per favor, segueixi proporcionant-nos informes semblants, que serveixen a la Renovació”. [1]
El novembre de 1976, es va celebrar a Salamanca la III Trobada Nacional de Servidors, les conclusions de la qual foren publicades en tres documents importants, considerats des d’aleshores com a punts de referència per a tots els grups d’Espanya. En ells es varen establir les bases per a una comprensió correcta del que estava passant entre nosaltres, bases que han subsistit indiscutides fins a l’aprovació dels Estatuts, el maig de 2004.

2. Bases teològiques.            

La Renovació Carismàtica no ha nascut “ni de la carn ni de la sang” (Jn 1, 13), sinó de l’acció gratuïta de l’Esperit, el qual, com en una nova Pentecosta, s’ha vessat sobre els homes per a portar-los a una trobada personal amb Jesús com a Senyor i Salvador, i per omplir-los de lloances, de dons i de carismes.

2.1 El baptisme en l’Esperit.            

La Renovació Carismàtica és un corrent de gràcia que només pot ésser entès en relació amb la Pentecosta. Aquell dia, els deixebles de Jesús varen ser batejats en l’Esperit i la seva vida va ser completament transformada. Però la promesa del Senyor no estava destinada només a ells sinó també a nosaltres, a tots els allunyats per generacions d’aquell esdeveniment. Aquesta ha estat la gran sorpresa per a milions d’homes i dones dels nostres dies: l’experiència del bateig en l’Esperit, amb el que s’han vist inundats de la gràcia i del poder de l’Esperit, i  la seva vida ha estat renovada completament.
L’Esperit Sant ha suscitat la Renovació Carismàtica com un signe profètic per a recordar a l’Església i a tots els seus fidels que la Pentecosta no va ser un fet que esdevingué fa gairebé dos mil anys, sinó quelcom que ha d’ocórrer tots els dies; que aquell dia no fou un dia més, de vint-i-quatre hores de duració, sinó un dia sense posta, i que tots tenim necessitat d’entrar-hi. Únicament aquesta nova Pentecosta ens pot fer prendre consciència que podem tenir més vida i més gràcies del que mai no haguéssim pogut imaginar.

2.2 A nivell  del do.            

Fent una interpretació teològica d’aquest fet, experimentem que l’esmentada gràcia ens constitueix com a un poble que viu al nivell de do. Això significa que el carismàtic viu sota el predomini dels dons i carismes de l’Esperit més que des de la pròpia raó, encara que estigui il·luminada per la fe. Sant Tomàs d’Aquino distingeix dues classes de cristians: “els qui viuen sota el predomini de la raó humana il·luminada per la fe, i els qui es deixen guiar per l’instint de l’Esperit”.[2] Els primers poden arribar a lluir en una sèrie de virtuts, com l’honradesa, la prudència i la temprança, però tot molt controlat pels criteris racionals. Els segons, en canvi, impulsats per l’Esperit, poden desbordar-se, més enllà del que és humà, en la lloança, en la profecia i en cada un dels dons i carismes de l’Esperit. Evidentment, aquest nivell del do no és patrimoni de cap ésser humà, sinó un nivell de gratuïtat i elecció; per això, encara que ens sentim elegits i siguem un poble profètic, no deixem de ser pobres i pecadors. Ara bé, si l’Esperit elegeix una sèrie de persones perquè en elles es donin aquest tipus de manifestacions,  llavors es produeix una  realitat que  ha de ser absolutament respectada. El discerniment d’un poble suscitat per a viure aquesta dimensió mística i profètica és quelcom molt delicat que s’ha de fer amb temor i tremolor.

2.3 El grup com a poble de Déu.            

Aquestes experiències, rebudes i viscudes en comunitat, ens constitueixen en poble. No és el mateix ser poble que ser comunitat; tot poble és comunitat, però no tota comunitat és poble. El concili Vaticà II, pensant en l’Església, ha passat de la noció de societat perfecta a la noció de poble.[3]Una comunitat és poble quan està en camí, quan està motivada per l’esperança i cerca la realització de la promesa. En la Renovació Carismàtica vivim amb força l’experiència de poble. Sempre es diu entre nosaltres: “On ens portarà el Senyor? Què voldrà el Senyor de nosaltres?” Ens sentim en camí cap algun lloc. No som simples grups de devoció. Aquests cerquen una salvació intemporal, fora de la història, en el més enllà, però nosaltres caminem, en plena tensió escatològica, cap aquesta plenitud que culminarà amb la trobada amb el Senyor, al final de tot, però també dins la història.

2.4 Jesús, Senyor i Salvador              

        Un altre dels grans descobriments dels qui hem fet l’experiència del bateig en l’Esperit ha estat la trobada amb Jesús com a Senyor i com a Salvador. Ja no és solament Jesús, l’home de Natzaret, sinó Aquell que ha vençut el pecat i la mort, el que ens ha obert de bat a bat les portes de la vida, el Ressuscitat que viu entre nosaltres i amb qui podem tenir una relació personal i íntima. Jesús ha deixat de ser algú de qui havíem sentit parlar per convertir-se en el meu Senyor i en el meu Salvador; ja no és solament un article de fe que recitem, sinó el Déu viu que s’ha introduït en el nostre cor per a donar sentit a tot el que no té sentit de la nostra vida. Aquesta és una experiència comú en tots els qui han conegut la Renovació Carismàtica.

 2.5 La lloança.            

          La lloança és un dels trets més característics de la Renovació Carismàtica, per no dir el més característic. Es podria dir que és el seu document d’identitat. Rius de lloança han brollat del cor i dels llavis dels que han estat batejats en l’Esperit i dels que s’han trobat amb Jesús com a Senyor i com a Salvador. La lloança s’ha convertit en un estil de vida que floreix en tot moment. La lloança, sobretot quan s’expressa en el cant en llengües, és quelcom que diferencia sensiblement la Renovació Carismàtica d’altres grups de l’Església.

 2.6 Els carismes            

L’Esperit Sant no solament s’ha desbordat en lloances, sinó també en una manifestació esplendorosa de carismes. Per això parlem de Renovació Carismàtica. L’Esperit està beneint l’Església amb carismes de profecia i de guariment, de paraula de saviesa i de coneixement, de discerniment d’esperits i de parlar en llengües, d’evangelització i de pastoreig, entre d’altres. Aquells carismes antics, dels que Pau en parla en les seves cartes, i que varen conèixer els primers Pares de l’Església, han estat renovats en els nostres dies per l’Esperit Sant, tal com va reconèixer el concili Vaticà II (LG 12).   El despertar d’aquests carismes ha estat una sorpresa per a tothom.  La  Renovació Carismàtica ha estat conscient des dels primers dies que és guiada per l’Esperit Sant mitjançant els carismes, i que progressa gràcies a ells.

 2.7 La gratuïtat.            

Tot és gràcia. Aquesta és una de les experiències més meravelloses que han seguit al bateig en l’Esperit i que tants han experimentat com una rosada refrescant. El que Déu ha fet per nosaltres va per davant de tot el que nosaltres hem de fer per Ell. En el cristianisme la mística precedeix a l’ascètica, la gràcia a l’exigència, el do als mèrits, el ser al fer. La insistència en l’esforç, en les obres i en els mèrits, ens ha llençat en els braços de la llei. Però les relacions de Déu amb l’home no es regeixen per la llei de l’haver i del deure, sinó de la gràcia i de l’amor. Jesús no ha establert amb nosaltres unes relacions laborals, d’amo a servent, sinó filials, de pare a fill; no ens ha ofert una llei, sinó un amor desbordant. Així ha estat l’acció de Déu a favor nostre: gratuïta, com si la seva alegria fos només donar sense esperar res a canvi. Tot és gràcia de Déu cap a nosaltres, tot és gratitud de nosaltres cap a Déu. La gratuïtat és l’estil de vida de l’home renovat.


3. Algunes característiques de la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit.   

 3. 1 No té fundador.            

La Renovació Carismàtica que hem rebut i viscut es caracteritza per un fet absolutament nou: aquest corrent de gràcia no ha brollat del carisma d’un fundador, sinó que ha estat suscitat directament per l’Esperit Sant. En la història de l’Església tots els ordes religiosos i tots els moviments han tingut el seu origen en la inspiració d’un fundador, que els ha assignat finalitats i mitjans, i els ha dotat de normes i constitucions. Però la Renovació Carismàtica enfonsa les seves arrels en l’acció directa de l’Esperit Sant. Per això no té objectius a aconseguir ni mitjans per aconseguir-los; en ella no hi ha vots ni promeses, ni normes ni lleis, ni està estructurada com a qualsevol dels moviments que existeixen en l’Església. La gràcia de la Renovació se situa en la línia de la Pentecosta.

3.2 No és un moviment.            

La Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit  ha nascut  en el cor de l’Església, i en ella està inserida. Però no pretén constituir-se en una associació o moviment, ni aspira a tenir cap personalitat jurídica; no ha nascut per a cultivar cap carisma concret ni per a promoure una espiritualitat, devoció o compromís determinat. Durant més de trenta anys no ha cercat una institucionalització que li donés seguretat i estabilitat, sinó que ha viscut, i segueix vivint en la majoria de països del món, en la innocència i en l’espontaneïtat del ferment que, un cop complerta la seva labor, queda dissolt dins la massa.
La Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit desitja únicament poder expressar amb absoluta llibertat el que l’Esperit ha vessat en els cors de tots els qui han conegut aquest corrent de gràcia. Viure en la gratuïtat és caminar sobre les aigües, en fe pura, i seguir sent fidels a una gràcia que no s’ha de desvirtuar mai. El poble de la Renovació és un poble en marxa, guiat per l’alè de l’Esperit, el destí del qual no és quelcom concret, sinó “el lloc que Jo t’indicaré”. La tendència de tot ésser humà és aixoplugar-se i no viure a la intempèrie. Les estructures i les lleis, les normes i els objectius donen seguretat i identitat, però la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit sap i accepta que ha de viure en la desinstal·lació, sempre a l’escolta de l’Esperit.
La institucionalització està relacionada amb l’autoritat. Però en la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit només pot haver-hi servidors. Com tot el que neix de l’Esperit, aquest corrent de gràcia, que no sabem ni d’on ve ni on va, no pot sustentar-se en un domini de jurisdicció perquè deixaria de ser corrent per a transformar-se en organització. La Renovació és una flor delicada que pot manipular-se amb facilitat. Per això ha d’estar molt atenta perquè ningú s’atribueixi una autoritat que no té, ni per assignar als grups objectius o tasques alienes a la seva identitat.
La temptació del nombre i de l’eficàcia poden rondar en tot moment la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit. A tots els qui hem nascut i vivim en ella ens agradaria que ens coneguessin i ens respectessin, que els nostres grups fossin més nombrosos i els resultats més vistosos. Ens agradaria, d’una manera especial, que el missatge que ens està donant vida a nosaltres arribés a la nostra família, als nostres amics, a les nostres comunitats, i a tots aquells qui coneixem i estimem. Però aquest és un dels secrets que el Senyor guarda més gelosament.

 4. Criteris de funcionalitat            

La Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit és també una realitat sociològica visible. Ha nascut en l’Església, està en l’Església, i és Església. Per això volem expressar amb claredat que no és una realitat que camina “per lliure”, sinó que desitgem que sigui coneguda i discernida pels pastors de la nostra Església, els nostres Bisbes.
L’estructura de la Renovació Carismàtica ha estat sempre molt senzilla, es a dir, que ha funcionat amb el mínim exigit perquè aquest corrent de gràcia no sigui portat pels homes, sinó per l’Esperit.

4.1. El grup com a cèl·lula de la Renovació Carismàtica Catòlica en l'Esperit 

La Renovació Carismàtica s’ha plasmat, des dels seus orígens, en els grups de pregària que han anat apareixent per tot el món. Aquests grups són com els canals per on flueix aquesta gràcia que està inundant l’Església. Els que han rebut el bateig en l’Esperit han trobat en els grups una manera molt bella de viure la gràcia rebuda. En ells se senten acompanyats i reconfortats. Els grups han nascut per iniciativa privada dels fidels i, com a tals, són autònoms i independents. No estan sotmesos a cap autoritat dins la Renovació, sinó tan sols al discerniment dels pastors de l’Església.
Les persones i grups de la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit no estan units per vincles jurídics, ni per interessos o projectes comuns, sinó per l’experiència d’una nova Pentecosta en les seves vides; en ella no hi ha noviciat ni professió temporal ni perpètua; no es demana a ningú el seu nom ni professió, ni document d’identitat, ni se li pregunta el seu estat o condició social, no hi llista de membres, ni quotes ni subscripcions; en ella tothom entra i surt amb tota llibertat. Ens alegrem si hi són i els trobem a faltar si no hi són, però ningú no pot obligar-los a adquirir més compromisos que els que ells estiguin disposats a assumir en plena llibertat; en ella , per tant, no hi ha espai per l’elaboració d’uns Estatuts ni d’un Reglament. Només se’ls recomana que segueixin un Seminari de vida en l’Esperit com a preparació perquè el bateig en l’Esperit inundi la seva vida de gràcia i poder. Cada grup és el lloc natural de creixement espiritual dels seus membres, fins al punt que en els distints grups pot haver-hi carismes i expressions molt pròpies.       
  

 4.2 L’autoritat            

En l’Església, tota autoritat ve de Déu, ja que l’Església, tota sencera, és gràcia i do de Déu. Per tant, a diferència de les societats civils, la sobirania no està en el poble, sinó en el Senyor, que distribueix els seus dons com vol. Per això, es poden distingir dues classes d’autoritat: una, de jurisdicció, i una altra, carismàtica. L’autoritat de jurisdicció és la que s’expressa en la potestat ordinària que tenen en l’Església els Pastors, que és legislativa, judicial i executiva, en relació amb les lleis que l’Església es dóna a si mateixa. Però l’autoritat carismàtica no es basa en cap potestat de jurisdicció, sinó que està orientada en la línia profètica i pressuposa que la comunitat es deixa guiar per l’Esperit i que alguns dels seus membres tenen el do de discerniment per a saber el que el Senyor vol en cada moment.
Aquest tipus d’autoritat únicament és possible quan el do de l’Esperit és molt viu en una comunitat. Llavors no és l’autoritat que exigeix obediència, sinó que és la necessitat d’obeir l’Esperit la que reclama una autoritat de discerniment perquè en els grups es pugui realitzar l’obra del Senyor.
Aquest és l’únic tipus d’autoritat que pot haver-hi en la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit. Només quan s’extingeix l’Esperit comença a sentir-se la necessitat d’introduir normes i lleis. Però aleshores és quan els grups deixen de ser carismàtics per convertir-se en un moviment.

 4.3 El compromís.

La Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit  és un poble en camí al qual únicament l’importa que l’Esperit condueixi els seus passos en tot moment, per ser portat per camins de santedat.
La Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit  com a tal, no està cridada a cap compromís específic amb les parròquies, ni amb els pobres, ni amb el món . La seva característica de ser poble profètic i en marxa ha de conferir-li una actitud renovadora de totes les estructures i de totes les realitats. No és un moviment entre d’altres, ni una associació entre d’altres; per això no està cridada a especialitzar-se en l’exercici d’algun carisma particular. És una gràcia de naixença o de renaixença, prèvia a totes les vocacions i a tots els carismes que vindran després. No ha estat suscitada per l’Esperit per a fer coses, sinó per a fer un home nou.
La Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit no ha d’assumir els compromisos específics corporativament, sinó individualment o en grups petits afins, i no com a Renovació, sinó com a persones renovades. La Renovació és un instrument preciós del Senyor per a fer homes nous, que després es dispersaran per totes les estructures del món i de la societat per a ser-hi com a sal i ferment. Per això no es presenta com una estructura més al costat d’altres, sinó com una gràcia que es fa present i actua en totes elles. I per aquesta mateixa raó, no és convenient que els rectors o altres agents de pastoral la utilitzin per a les finalitats de la parròquia. La Renovació no pot convertir-se en un grup parroquial, perquè no ha nascut per això i no pot perdre la seva identitat. Altra cosa és que els homes i les dones de la Renovació treballin en la catequesi parroquial i en la animació pastoral o en altres ministeris, segons les circumstàncies en les que el Senyor vagi posant a cadascú. Quan s’exigeix a la Renovació determinats tipus de compromisos parroquials, diocesans, socials o d’altre tipus, se l’està considerant com un moviment més. Si la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit caigués en aquesta temptació seria portada pels gustos i preferències personals més que per l’acció de l’Esperit. Però així faríem la nostra Renovació, no la del Senyor.

 4.4 Els servidors dels grups.

La necessitat de l’exercici del discerniment neix espontàniament com una realitat de la nostra condició humana. On hi ha una comunitat, és a dir, un conjunt de persones que es reuneixen per un mateix fi, hi ha d’haver algun tipus de guia, d’arbitri o de autoritat. En la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit emprem el nom d’Equip de servidors.
Cada grup elegeix un Equip de servidors que l’anima i l’encoratja i que el va introduint en la vida nova de l’Esperit i en l’experiència d’una nova Pentecosta. Per això els servidors haurien de ser persones amb un bon coneixement de la Renovació, amb entranyes de misericòrdia i amb un desig immens de que tots els membres dels seus grup assoleixin aquesta vida nova i renovada. Proposem que, salvada l’autonomia de cada grup, i amb l’excepció de casos especials que han de ser discernits també dins de cada grup, els servidors es renovin cada dos o tres anys, i que no ho siguin per més de dos períodes consecutius.

 4.5 La Coordinació dels grups.

            La coordinació d’uns grups amb els altres no és necessària, però sí convenient, perquè la gràcia de la Renovació sigui viscuda en plena comunió d’uns grups amb altres. Per això, veiem la conveniència que hi hagi també un Equip de servidors a nivell diocesà i/o regional, i a nivell nacional, que portarien el nom d’Equip de Servidors Diocesà, Equip de Servidors Regional i Equip de Servidors Nacional respectivament. Però, seguint aquesta llarga tradició en la que hem crescut, ens ratifiquem en que els equips de servidors no tenen cap autoritat que pugui atemptar contra l’autonomia dels grups; es més, no tenen cap autoritat llevat que aquestos els l’atorguin per a solucionar algun conflicte, per a posar en contacte uns grups amb altres, per a compartir dons i carismes, per informar-los i animar-los a profunditzar en la mateixa experiència de l’Esperit.

 4.6 Relació amb la Jerarquia.

Si bé la nostra realitat teològica es basa en criteris de no significació, no obstant, la nostra realitat sociològica pot ser significativa. Efectivament, de vegades pot haver-hi grups nombrosos i congregar-se una multitud de persones en una Assemblea. Això és un fet social que no es pot ignorar. Quan el nostre nombre o influència social sigui suficientment significativa, es fa imprescindible relacionar-se amb la Jerarquia. Els Bisbes són els pastors de l’Església, al discerniment dels quals estan sotmesos tots els grups. Ells, sense apagar l’Esperit, tenen el dret i el deure de discernir el que l’Esperit susciti “en les Esglésies”. Per això volem tenir-los informats de la nostra realitat. Però, com hem expressat en el Manifest de Pozuelo  no desitgem fer-ho com una entitat global o nacional, sinó que preferim que la nostra relació sigui a nivell diocesà o de província eclesiàstica, i no a nivell de Conferència Episcopal Espanyola. Els grups de cada diòcesi es posaran en contacte directe i immediat amb els seus Bisbes respectius.
Els grups de la Renovació Carismàtica Catòlica en l’Esperit desitgem viure la gràcia de la renovació amb plena comunió amb l’Església, talment com va ser suscitada per l’Esperit, i talment com s’ha viscut des del començament. Per això, en aquest Document que presentem als nostres Bisbes, hem volgut formular, de la manera més breu possible, la nostra pròpia identitat. Amb el pas del temps vindran altres que ens ajudaran a profunditzar encara més en aquest corrent de gràcia i a ser fidels a la vocació a la que hem estat cridats. Esperem que els nostres Pastors l’acullin com una benedicció del Senyor per a la seva Església i que tinguin per ella una paraula d’alè i d’encoratjament.

 
_______________________________________   
[1] CARDENAL LEON-JOSEPH SUENENS, Memories and Hopes, Veritas Publications Dublin, 1992,277.

[2]”Els qui són moguts per instint diví, no s’han d’aconsellar per raó humana, sinó que han de seguir la inspiració interior que ve d’un principi més alt” (Sant Tomàs d’Aquino, Summa Teològica, I-II, 68,1,cfr. III Sent. 34,1; In Isaiam,11, Ad Gal, c5, lect. 8)

           [3] Lumen gentium, 2-7