p02
DOCUMENT DE
POZUELO
SOBRE LA
RENOVACIÓ CARISMÁTICA CATÓLICA EN
L’ESPERIT
Aquest
document ha estat aprovat per tots els representants de la RCCeE
reunits a
Pozuelo de Alarcón (Madrid) els dies 16 i 17
d’abril de 2005.
INDEX
- Introducció
- El Manifest de Pozuelo
- Característiques
especials de la la Renovació Carismàtica
Catòlica (RCCeE)
- Referències
bàsiques
- Bases
teològiques
- El baptisme en
l'Esperit
- A nivell del do
- El grup com a
poble de Déu
- Jesús,
Senyor i Salvador
- La
Lloança
- Els carismes
- La
Gratuïtat
- Algunes
característiques de la RCCeE
- No té
fundador
- No és
un moviment
- Criteris de
funcionalitat
- El grup com a
cel·lula base de la RCC
- L'autoritat
- El
compromís
- Els servidors de
grup
- La
coordinació dels grups
- Relació
amb la jerarquia
I.
INTRODUCCIÓ
- Els orígens de la Renovació
Carismàtica Catòlica es remunten al
Recés de Duquesne,
celebrat a Pittsburg (Estats Units), els 17-19 de febrer de 1967. A
partir d’aquest
moment es va començar a parlar de Pentecostals
catòlics, o de Moviment pentecostal
catòlic o de Neo-pentecostalisme
catòlic, però tant el terme moviment
com l’adjectiu pentecostal van ser
abandonats ben aviat i la nova realitat fou designada amb el nom de
Renovació
en l’Esperit, o de Renovació
cristiana en l’Esperit. Però
el nom que ha prevalgut en la majoria de països ha estat el de
Renovació Carismàtica
Catòlica.
- La Renovació
Carismàtica catòlica s’ha
estès ràpidament i avui és present a
més de 130 països. Es calcula que uns
60-80 milions de catòlics de tot el món han
experimentat la gràcia d’una nova
Pentecosta i d’una renovació de les
seves vides.
- La Renovació
Carismàtica va començar a
Espanya a partir de l’any 1973 i a poc a poc es va anar
estenent per tot el
territori nacional. Actualment hi ha uns 600 grups.
- Durant uns trenta anys la
Renovació
Carismàtica Catòlica Espanyola ha viscut en la
unitat i sense grans conflictes.
Però en l’any 2002, la Coordinadora Nacional, per
pròpia iniciativa, va
presentar a la Conferència Episcopal Espanyola uns Estatuts,
que foren aprovats
el maig de 2004, cosa que va convertir la Renovació
Carismàtica Catòlica
Espanyola en una Associació Privada de
Fidels, amb personalitat jurídica.
Diversos grups van presentar a la
Conferència Episcopal Espanyola una impugnació
contra aquests Estatuts, perquè
pensaven que es desvirtuava l’essència i la vida
íntima de la Renovació
Carismàtica. Per això, des del moment de la seva
aprovació, molts grups no
s’han sentit identificats amb el model de
Renovació que en ells es proposa, i
no s’han adscrit a l’esmentada
Associació
Privada de Fidels,
denominada Renovació Carismàtica
Catòlica Espanyola, per
fidelitat a l’experiència de l’Esperit
viscuda en ells. En efecte, amb l’aprovació
dels Estatuts ha nascut una realitat nova que al nostre parer suposa
una
ruptura i una discontinuïtat amb la Renovació
Carismàtica original. No neguem
ningú el dret a caminar per aquests camins, però
a nosaltres ens urgeix el
desig de ser fidels al que la Renovació ha estat des dels
seus orígens.
- El setembre de 2004, ens
vàrem reunir a
Pozuelo de Alarcón (Madrid) alguns representants dels grups
que no havíem
acceptat els Estatuts, i vàrem redactar un breu manifest,
en el que expressàvem la nostra manera d’entendre
la
gràcia de la Renovació.
El febrer de 2005 vàrem tornar-nos a reunir
a Pozuelo de Alarcón (Madrid) i vàrem acordar
elaborar un Document que desenvolupés
els punts del Manifest de Pozuelo.
L’elaboració
d’aquest Document ha estat per
a nosaltres un deure de
consciència i de fidelitat a la gràcia que un dia
rebérem. En aquest document
hem tractat d’expressar la nostra identitat, per a
ús propi i perquè ens
serveixi de presentació davant els nostres Pastors, per
seguir caminant sota la
seva autoritat i discerniment, en el si de
l’Església. No aspirem a una
aprovació jurídica per part de la Jerarquia, tota
vegada que no som cap
congregació, associació o moviment,
sinó un grup de fidels que desitgem viure
l’experiència de una Pentecosta personal
en la nostra vida. Som com una petita resta, però formem un
grup molt compacte
al voltant del Senyor. Per tal d’identificar-nos i evitar
qualsevol equívoc hem
pres el nom de Renovació Carismàtica
Catòlica en l’ Esperit (RCCeE)
II.
EL MANIFEST
DE POZUELO
Degut al fet
que darrerament una part de la Renovació
Carismàtica s’ha estructurat en
moviment (Art. 4, 1 dels Estatuts de la RCCE) com a
Associació
Privada de Fidels (Art. 1, 1), nosaltres, per
unanimitat, manifestem el següent:
- Fidels a la gràcia rebuda,
volem
seguir sent la Renovació Carismàtica que hem
sigut i viscut fins ara i que
considerem que segueix plena de vida i de fruits.
- No ens volem estructurar ni en
associació ni en
moviment. Som un grup de fidels que ens reunim a pregar privadament.
Volem
seguir units per llaços espirituals, presidits per la
caritat i oberts als
carismes de l’Esperit.
- Ja que la Renovació
carismàtica catòlica en l’Esperit
és un corrent
de gràcia dins l’Església, en
la que hi participen preveres, laics i
consagrats, amb els carismes propis, la nostra relació amb
la Jerarquia no
s’articula des d’una entitat nacional,
sinó des de grups de pregària integrats
a nivell local, parroquial i diocesà amb
obediència als nostres Bisbes, tal com
s’expressa en el document presentat per la RCC a la
Conferència Episcopal
Espanyola i als bisbes d’Espanya el 1998 amb motiu del 25
aniversari de la RCC
a Espanya.
- Volem que la frescor espiritual i
evangèlica que
nosaltres hem rebut pugui arribar a altres vides, no des de la nostra
militància,
plans o estratègies, sinó des de
l’acció de l’Esperit.
- Considerem que la
cèl·lula base d’aquest corrent
espiritual que nosaltres
representem és el grup de pregària. El grup ha de
ser sobirà i, fora del que es
diu en el punt 3, ningú no pot interferir en la seva
articulació interior. La
coordinació que es doni entre nosaltres ha de ser
únicament de servei i sense
jurisdicció de cap mena.
- La nostra espiritualitat
s’ha de basar sempre en el fet
de la Pentecosta i en l’experiència de
l’Esperit que ens mena a proclamar a
Jesús com a Senyor. Volem que el Misteri Pasqual, Mort i
Resurrecció de Crist,
sigui la nostra experiència bàsica. No som,
doncs, uns grups de devoció, sinó
uns grups kerygmàtics on els carismes siguin els que
encoratgin i condueixin la
nostra vida i acció.
- Assumim el fet de no tenir fundador,
ni objectius, ni
cap missió específica a desenvolupar com a part
de la nostra identitat. La
Renovació Carismàtica va ser suscitada
directament per l’Esperit Sant com a
resposta a l’expectativa d’una nova Pentecosta, per
a renovar l’Església i per
omplir-la del seus dons i carismes.
- Sabem que l’acció
de l’Esperit crea comunió, forma
comunitat, uneix els cors, articula vivències comunes.
Coneixem per experiència
que aquesta acció de l’Esperit ens constitueix en
comunitat. Per això invitem
tothom que ho desitgi a participar d’aquesta
comunió espiritual, i a gaudir de
la mútua fraternitat, de la lloança i de la
llibertat, de l’amor immens a
l’Església, a la Paraula de Déu, als
sagraments i a la Verge Maria.
- Conscients que ens
necessitem els uns als altres,
estem oberts a qualsevol mena de col·laboració
amb les distintes realitats o
expressions de la RCC per a mantenir la unitat en la diversitat, tal
com ho va
acceptar i beneir sa Santedat Joan Pau II.
- Volem seguir sent fidels
a l’Esperit del Senyor
que un dia ens va rescatar gratuïtament, ungint-nos amb el seu
oli i fent-nos
entrar en la llibertat dels fills de Déu.
III.
CARACTERÍSTIQUES ESSENCIALS DE LA
RENOVACIÓ CARISMÀTICA CATÒLICA EN
L’
ESPERIT (RCCeE)
1.
Referències bàsiques.
La referència primera, en la que ens sustentem,
és la nostra pròpia
experiència, contrastada a través de molts anys,
i que ha arribat a ser
l’essència de la nostra vida i de la nostra
identitat cristiana.
En
segon lloc, apel·lem a la llarga tradició amb la
que ens hem sentit
profundament identificats, i que fou explicitada des dels inicis de la
Renovació Carismàtica Catòlica per una
sèrie de documents paradigmàtics, com Documentos
de Malinas, especialment el nº
1 , redactats, a partir de maig de 1974, per un grup internacional
d’estudi
dirigit pel Cardenal León Joseph Suenens, arquebisbe de
Malinas-Bruseles, per a
fixar les bases teològiques i pastorals del nou
corrent. L’exposició
teològica que es va fer en aquests documents fou
acceptada en tots els àmbits de la Renovació
Carismàtica. Quan el cardenal
Suenens va presentar el document a Pau VI, el papa va comentar-li:
“Aquest és
precisament el tipus d’estudi que es necessita. Per favor,
segueixi
proporcionant-nos informes semblants, que serveixen a la
Renovació”. [1]
El novembre de 1976, es va celebrar a Salamanca la III
Trobada Nacional de Servidors, les
conclusions de la qual foren publicades en tres documents importants,
considerats des d’aleshores com a punts de
referència per a tots els grups
d’Espanya. En ells es varen establir les bases per a una
comprensió correcta
del que estava passant entre nosaltres, bases que han subsistit
indiscutides
fins a l’aprovació dels Estatuts, el maig de 2004.
2.
Bases
teològiques.
La Renovació Carismàtica no ha nascut
“ni de la carn ni de la sang”
(Jn 1, 13), sinó de l’acció
gratuïta de l’Esperit, el qual, com en una nova
Pentecosta, s’ha vessat sobre els homes per a portar-los a
una trobada personal
amb Jesús com a Senyor i Salvador, i per omplir-los de
lloances, de dons i de
carismes.
2.1 El
baptisme en l’Esperit.
La Renovació
Carismàtica és un corrent de
gràcia
que només pot ésser entès en
relació amb la Pentecosta. Aquell dia, els
deixebles de Jesús varen ser batejats en
l’Esperit i la seva vida va ser completament
transformada. Però la promesa del Senyor
no estava destinada
només a ells sinó també a nosaltres, a
tots els allunyats per generacions
d’aquell esdeveniment. Aquesta ha estat la gran sorpresa per
a milions d’homes
i dones dels nostres dies: l’experiència del
bateig
en l’Esperit, amb el que s’han vist
inundats de la gràcia i
del poder de l’Esperit, i la seva vida
ha estat renovada completament.
L’Esperit Sant ha suscitat la Renovació
Carismàtica com un signe
profètic per a recordar a l’Església i
a tots els seus fidels que la Pentecosta
no va ser un fet que esdevingué fa gairebé dos
mil anys, sinó quelcom que ha
d’ocórrer tots els dies; que aquell dia no
fou un dia més, de vint-i-quatre hores de
duració, sinó un dia sense posta, i
que tots tenim necessitat d’entrar-hi. Únicament
aquesta nova Pentecosta ens pot fer prendre
consciència que podem tenir més
vida i més gràcies del que mai no
haguéssim pogut imaginar.
2.2 A
nivell del do.
Fent una interpretació teològica
d’aquest fet, experimentem que l’esmentada
gràcia ens constitueix com a un
poble que viu al nivell de do. Això significa que el
carismàtic viu sota el
predomini dels
dons i carismes de l’Esperit més que des de la
pròpia raó, encara que estigui
il·luminada per la fe. Sant Tomàs
d’Aquino distingeix dues classes de
cristians: “els qui viuen sota el predomini de la
raó humana il·luminada per la
fe, i els qui es deixen guiar per l’instint de
l’Esperit”.[2]
Els primers
poden arribar a lluir en una sèrie de virtuts, com
l’honradesa, la prudència i
la temprança, però tot molt controlat pels
criteris racionals. Els segons, en
canvi, impulsats per l’Esperit, poden desbordar-se,
més enllà del que és humà,
en la lloança, en la profecia i en cada un dels dons i
carismes de l’Esperit.
Evidentment, aquest nivell del do no és patrimoni de cap
ésser humà, sinó un
nivell de gratuïtat i elecció; per això,
encara que ens sentim elegits i siguem
un poble profètic, no deixem de ser pobres i pecadors. Ara
bé, si l’Esperit
elegeix una sèrie de persones perquè en elles es
donin aquest tipus de
manifestacions, llavors es produeix
una realitat que ha de ser absolutament respectada.
El
discerniment d’un poble suscitat per a viure aquesta
dimensió mística i
profètica és quelcom molt delicat que
s’ha de fer amb temor i tremolor.
2.3 El grup com a poble
de Déu.
Aquestes experiències, rebudes i viscudes en
comunitat, ens
constitueixen en poble. No és el mateix ser poble que ser
comunitat; tot poble
és comunitat, però no tota comunitat
és poble. El concili Vaticà II, pensant en
l’Església, ha passat de la noció de
societat perfecta a la noció de poble.[3]Una
comunitat és poble quan està en camí,
quan està motivada per l’esperança i
cerca la realització de la promesa. En la
Renovació Carismàtica vivim amb força
l’experiència de poble. Sempre es diu entre
nosaltres: “On ens portarà el
Senyor? Què voldrà el Senyor de
nosaltres?” Ens sentim en camí cap algun lloc.
No som simples grups de devoció.
Aquests cerquen una salvació intemporal, fora de la
història, en el més
enllà, però nosaltres caminem, en plena
tensió escatològica, cap aquesta
plenitud que culminarà amb la trobada amb el Senyor, al
final de tot, però
també dins la història.
2.4 Jesús,
Senyor i Salvador
Un
altre dels grans descobriments dels qui hem fet
l’experiència del bateig en
l’Esperit ha estat la trobada
amb Jesús com a Senyor i com a Salvador. Ja no és
solament Jesús, l’home de
Natzaret, sinó Aquell que ha vençut el pecat i la
mort, el que ens ha obert de
bat a bat les portes de la vida, el Ressuscitat que viu entre nosaltres
i amb
qui podem tenir una relació personal i íntima.
Jesús ha deixat de ser algú de
qui havíem sentit parlar per convertir-se en el meu
Senyor i en el meu
Salvador; ja no és solament un article de fe que recitem,
sinó el Déu viu que
s’ha introduït en el nostre cor per a donar sentit a
tot el que no té sentit de
la nostra vida. Aquesta és una experiència
comú en tots els qui han conegut la
Renovació Carismàtica.
2.5 La
lloança.
La lloança
és un dels trets més
característics de la Renovació
Carismàtica, per no dir el més
característic. Es podria dir que és el seu
document
d’identitat. Rius de lloança han brollat
del cor i dels llavis dels que han
estat batejats en l’Esperit i dels que s’han trobat
amb Jesús com a Senyor i
com a Salvador. La lloança s’ha convertit en un
estil de vida que floreix en
tot moment. La lloança, sobretot quan s’expressa
en el cant en llengües, és
quelcom que diferencia sensiblement la
Renovació Carismàtica d’altres grups de
l’Església.
2.6 Els
carismes
L’Esperit Sant no solament s’ha
desbordat en lloances, sinó també en una
manifestació esplendorosa de carismes.
Per això parlem de Renovació
Carismàtica.
L’Esperit està beneint
l’Església amb
carismes de profecia i de guariment, de
paraula de saviesa i de coneixement, de discerniment
d’esperits i
de parlar en
llengües, d’evangelització i de
pastoreig, entre
d’altres. Aquells carismes
antics, dels que Pau en parla en les seves cartes, i que varen
conèixer els
primers Pares de l’Església, han estat renovats en
els
nostres dies per
l’Esperit Sant, tal com va reconèixer el concili
Vaticà II (LG 12). El despertar
d’aquests
carismes ha estat una
sorpresa per a tothom. La Renovació
Carismàtica ha estat
conscient des dels primers dies que és guiada per
l’Esperit Sant mitjançant els
carismes, i que progressa gràcies a ells.
2.7 La
gratuïtat.
Tot és gràcia. Aquesta és
una de les experiències més meravelloses que
han seguit al bateig en l’Esperit i
que tants han experimentat com una rosada refrescant. El que
Déu ha fet per
nosaltres va per davant de tot el que nosaltres hem de fer per Ell. En
el
cristianisme la mística precedeix a
l’ascètica, la gràcia a
l’exigència, el do
als mèrits, el ser al fer. La insistència en
l’esforç, en les obres i en els
mèrits, ens ha llençat en els braços
de la llei. Però les relacions de Déu amb
l’home no es regeixen per la llei de l’haver i del
deure, sinó de la gràcia i
de l’amor. Jesús no ha establert amb nosaltres
unes relacions laborals, d’amo a servent,
sinó filials,
de pare a fill; no ens ha ofert
una llei, sinó un amor desbordant. Així ha estat
l’acció de Déu a favor nostre:
gratuïta, com si la seva alegria fos només donar
sense esperar res a canvi. Tot
és gràcia de Déu cap a nosaltres, tot
és gratitud de nosaltres cap a Déu. La
gratuïtat és l’estil de vida de
l’home renovat.
3.
Algunes característiques de la Renovació
Carismàtica Catòlica en
l’Esperit.
3.
1 No té fundador.
La Renovació Carismàtica que hem rebut
i viscut es caracteritza per un
fet absolutament nou: aquest corrent de
gràcia no ha brollat del carisma d’un
fundador, sinó que ha estat suscitat
directament per l’Esperit Sant. En la història de
l’Església tots els ordes
religiosos i tots els moviments han tingut el seu origen en la
inspiració d’un
fundador, que els ha assignat finalitats i mitjans, i els ha dotat de
normes i
constitucions. Però la Renovació
Carismàtica enfonsa les seves arrels en
l’acció directa de l’Esperit Sant. Per
això no té objectius a aconseguir ni
mitjans per aconseguir-los; en ella no hi ha vots ni promeses, ni
normes ni
lleis, ni està estructurada com a qualsevol dels moviments
que existeixen en l’Església. La gràcia
de la Renovació
se situa en la línia de la Pentecosta.
3.2 No és un
moviment.
La Renovació Carismàtica
Catòlica en l’Esperit ha
nascut en el cor de l’Església, i en
ella està
inserida. Però no pretén constituir-se en una
associació o moviment, ni aspira
a tenir cap personalitat jurídica; no ha nascut per a
cultivar cap carisma
concret ni per a promoure una espiritualitat, devoció o
compromís determinat.
Durant més de trenta anys no ha cercat una
institucionalització que li donés
seguretat i estabilitat, sinó que ha viscut, i segueix
vivint en la majoria de
països del món, en la innocència i en
l’espontaneïtat del ferment que, un cop
complerta la seva labor, queda dissolt dins la massa.
La Renovació Carismàtica
Catòlica en l’Esperit desitja
únicament poder expressar amb absoluta llibertat el que
l’Esperit ha
vessat en els cors de tots els qui han conegut aquest corrent
de gràcia.
Viure en la gratuïtat és caminar sobre les
aigües, en fe pura, i seguir sent fidels a una
gràcia que no s’ha de desvirtuar
mai. El poble de la Renovació és un poble en
marxa, guiat per l’alè de
l’Esperit, el destí del qual no és
quelcom concret, sinó “el lloc que Jo
t’indicaré”. La tendència de
tot ésser humà és aixoplugar-se i no
viure a la
intempèrie. Les estructures i les lleis, les normes i els
objectius donen
seguretat i identitat, però la Renovació
Carismàtica Catòlica en l’Esperit
sap i accepta que ha de viure en la
desinstal·lació, sempre a l’escolta de
l’Esperit.
La institucionalització està
relacionada amb l’autoritat. Però en la
Renovació
Carismàtica Catòlica en l’Esperit
només pot haver-hi servidors. Com tot el que neix de
l’Esperit, aquest corrent de gràcia,
que no sabem ni d’on
ve ni on va, no pot sustentar-se en un domini de jurisdicció
perquè deixaria de
ser corrent per a transformar-se en organització. La
Renovació és una flor
delicada que pot manipular-se amb facilitat. Per això ha
d’estar molt atenta
perquè ningú s’atribueixi una autoritat
que no té, ni per assignar als grups
objectius o tasques alienes a la seva identitat.
La temptació del nombre i de
l’eficàcia poden rondar en tot moment la
Renovació
Carismàtica Catòlica en l’Esperit.
A tots els qui hem nascut i vivim en ella ens agradaria que ens
coneguessin i
ens respectessin, que els nostres grups fossin més nombrosos
i els resultats
més vistosos. Ens agradaria, d’una manera
especial, que el missatge que ens està
donant vida a nosaltres arribés a la nostra
família, als nostres amics, a les
nostres comunitats, i a tots aquells qui coneixem i estimem.
Però aquest és un
dels secrets que el Senyor guarda més gelosament.
4.
Criteris de
funcionalitat
La Renovació Carismàtica
Catòlica en l’Esperit
és també una realitat sociològica
visible. Ha nascut
en l’Església, està en
l’Església, i és Església.
Per això volem expressar amb
claredat que no és una realitat que camina “per
lliure”, sinó que desitgem que
sigui coneguda i discernida pels pastors de la nostra
Església, els nostres
Bisbes.
L’estructura de la Renovació
Carismàtica ha estat sempre molt
senzilla, es a dir, que ha funcionat amb el mínim exigit
perquè aquest corrent de gràcia
no sigui portat pels
homes, sinó per l’Esperit.
4.1.
El grup com a cèl·lula de la
Renovació
Carismàtica Catòlica en l'Esperit
La
Renovació Carismàtica
s’ha plasmat, des dels seus orígens, en els
grups de pregària que han anat apareixent per tot el
món. Aquests grups són com
els canals per on flueix aquesta gràcia que està
inundant l’Església. Els que
han rebut el bateig en l’Esperit han
trobat en els grups una manera molt bella de viure la gràcia
rebuda. En ells se
senten acompanyats i reconfortats. Els grups han nascut per iniciativa
privada
dels fidels i, com a tals, són autònoms i
independents. No estan sotmesos a cap
autoritat dins la Renovació, sinó tan sols al
discerniment dels pastors de
l’Església.
Les persones i grups de la Renovació
Carismàtica Catòlica en l’Esperit
no estan units per vincles jurídics, ni
per interessos o projectes comuns, sinó per
l’experiència d’una nova Pentecosta
en les seves vides; en ella no hi ha noviciat ni professió
temporal ni
perpètua; no es demana a ningú el seu nom ni
professió, ni document d’identitat,
ni se li pregunta el seu estat o condició social, no hi
llista de membres, ni
quotes ni subscripcions; en ella tothom entra i surt amb tota
llibertat. Ens
alegrem si hi són i els trobem a faltar si no hi
són, però ningú no pot
obligar-los a adquirir més compromisos que els que ells
estiguin disposats a
assumir en plena llibertat; en ella , per tant, no hi ha espai per
l’elaboració
d’uns Estatuts ni d’un Reglament. Només
se’ls recomana que segueixin un Seminari de vida en
l’Esperit com a
preparació perquè el bateig en
l’Esperit
inundi la seva vida de gràcia i poder. Cada grup
és el lloc natural de
creixement espiritual dels seus membres, fins al punt que en els
distints grups
pot haver-hi carismes i expressions molt
pròpies.
4.2
L’autoritat
En l’Església, tota autoritat ve de
Déu, ja que l’Església, tota
sencera, és gràcia i do de Déu. Per
tant, a diferència de les societats civils,
la sobirania no està en el poble, sinó en el
Senyor, que distribueix els seus
dons com vol. Per això, es poden distingir dues classes
d’autoritat: una, de jurisdicció,
i una altra, carismàtica.
L’autoritat de jurisdicció
és la que s’expressa en la potestat
ordinària que tenen en l’Església els
Pastors, que és legislativa, judicial i executiva, en
relació amb les lleis que
l’Església es dóna a si mateixa.
Però l’autoritat carismàtica
no es basa en cap potestat de jurisdicció, sinó
que
està orientada en la línia profètica i
pressuposa que la comunitat es deixa
guiar per l’Esperit i que alguns dels seus membres tenen el
do de discerniment
per a saber el que el Senyor vol en cada moment.
Aquest tipus d’autoritat únicament
és possible quan el do de l’Esperit
és molt viu en una comunitat. Llavors no és
l’autoritat que exigeix obediència,
sinó que és la necessitat d’obeir
l’Esperit la que reclama una autoritat de
discerniment perquè en els grups es pugui realitzar
l’obra del Senyor.
Aquest és l’únic tipus
d’autoritat que pot haver-hi en la Renovació
Carismàtica Catòlica en l’Esperit.
Només quan s’extingeix l’Esperit
comença a sentir-se la necessitat d’introduir
normes i lleis. Però aleshores és quan els grups
deixen de ser carismàtics per
convertir-se en un moviment.
4.3
El
compromís.
La Renovació Carismàtica
Catòlica en l’Esperit
és un poble en
camí al qual únicament l’importa que
l’Esperit condueixi els seus passos en tot
moment, per ser portat per camins de santedat.
La Renovació Carismàtica
Catòlica en l’Esperit com a
tal, no
està cridada a cap compromís específic
amb les parròquies, ni amb els pobres,
ni amb el món . La seva característica de ser
poble profètic i en marxa ha de
conferir-li una actitud renovadora de totes les estructures i de totes
les
realitats. No és un moviment entre d’altres, ni
una associació entre d’altres;
per això no està cridada a especialitzar-se en
l’exercici d’algun carisma
particular. És una gràcia de naixença
o de renaixença, prèvia a totes les
vocacions i a tots els carismes que vindran després. No ha
estat suscitada per
l’Esperit per a fer coses,
sinó per a
fer un home nou.
La Renovació Carismàtica
Catòlica
en l’Esperit no ha d’assumir els
compromisos específics corporativament,
sinó individualment o en grups petits afins, i no com a
Renovació, sinó com a
persones renovades. La Renovació és un instrument
preciós del Senyor per a fer
homes nous, que després es dispersaran per totes les
estructures del món i de
la societat per a ser-hi com a sal i ferment. Per això no es
presenta com una
estructura més al costat d’altres, sinó
com una gràcia que es fa present i
actua en totes elles. I per aquesta mateixa raó, no
és convenient que els
rectors o altres agents de pastoral la utilitzin per a les finalitats
de la
parròquia. La Renovació no pot convertir-se en un
grup parroquial, perquè no ha
nascut per això i no pot perdre la seva identitat. Altra
cosa és que els homes
i les dones de la Renovació treballin en la catequesi
parroquial i en la
animació pastoral o en altres ministeris, segons les
circumstàncies en les que
el Senyor vagi posant a cadascú. Quan s’exigeix a
la Renovació determinats
tipus de compromisos parroquials, diocesans, socials o
d’altre tipus, se l’està
considerant com un moviment més. Si
la Renovació Carismàtica
Catòlica en
l’Esperit caigués
en aquesta temptació seria portada pels gustos i
preferències personals més que per
l’acció de l’Esperit. Però
així faríem la nostra
Renovació, no la del Senyor.
4.4
Els servidors dels grups.
La necessitat de l’exercici del discerniment neix
espontàniament com
una realitat de la nostra condició humana. On hi ha una
comunitat, és a dir, un
conjunt de persones que es reuneixen per un mateix fi, hi ha
d’haver algun
tipus de guia, d’arbitri o de autoritat. En la
Renovació
Carismàtica Catòlica en l’Esperit
emprem el nom d’Equip de servidors.
Cada grup elegeix un Equip de
servidors que l’anima i l’encoratja i que
el va introduint en la vida nova
de l’Esperit i en l’experiència
d’una nova Pentecosta. Per això els servidors
haurien de ser persones amb un
bon coneixement de la Renovació, amb entranyes de
misericòrdia i amb un desig
immens de que tots els membres dels seus grup assoleixin aquesta vida
nova i
renovada. Proposem que, salvada l’autonomia de cada grup, i
amb l’excepció de
casos especials que han de ser discernits també dins de cada
grup, els servidors es renovin cada dos o tres
anys, i que no ho siguin per més de dos períodes
consecutius.
4.5
La
Coordinació
dels grups.
La
coordinació d’uns grups amb els altres no
és necessària, però sí
convenient,
perquè la gràcia de la Renovació sigui
viscuda en plena comunió d’uns grups amb
altres. Per això, veiem la conveniència que hi
hagi també un Equip de servidors a
nivell diocesà i/o
regional, i a nivell nacional, que portarien el nom d’Equip
de Servidors Diocesà, Equip
de Servidors Regional i Equip de
Servidors Nacional respectivament. Però, seguint
aquesta llarga tradició en
la que hem crescut, ens ratifiquem en que els equips de
servidors no tenen cap autoritat que pugui atemptar
contra l’autonomia dels grups; es més, no tenen
cap autoritat llevat que
aquestos els l’atorguin per a solucionar algun conflicte, per
a posar en
contacte uns grups amb altres, per a compartir dons i carismes, per
informar-los i animar-los a profunditzar en la mateixa
experiència de
l’Esperit.
4.6
Relació amb la Jerarquia.
Si bé la nostra realitat teològica es
basa en criteris de no significació,
no obstant, la nostra realitat sociològica pot ser
significativa. Efectivament,
de vegades pot haver-hi grups nombrosos i congregar-se una multitud de
persones
en una Assemblea. Això és un fet social que no es
pot ignorar. Quan el nostre
nombre o influència social sigui suficientment
significativa, es fa
imprescindible relacionar-se amb la Jerarquia. Els Bisbes
són els pastors de
l’Església, al discerniment dels quals estan
sotmesos tots els grups. Ells,
sense apagar l’Esperit, tenen el dret i el deure de discernir
el que l’Esperit
susciti “en les Esglésies”. Per
això volem tenir-los informats de la nostra
realitat. Però, com hem expressat en el Manifest
de Pozuelo no desitgem fer-ho com
una entitat global o nacional, sinó que preferim que la
nostra relació sigui a
nivell diocesà o de província
eclesiàstica, i no a nivell de Conferència
Episcopal Espanyola. Els grups de cada diòcesi es posaran en
contacte directe i
immediat amb els seus Bisbes respectius.
Els grups de la Renovació
Carismàtica Catòlica en l’Esperit
desitgem viure la gràcia de la renovació
amb plena comunió amb
l’Església, talment com va ser suscitada per
l’Esperit, i talment com s’ha viscut des del
començament. Per això, en aquest Document
que presentem als nostres
Bisbes, hem volgut formular, de la manera més breu possible,
la nostra pròpia
identitat. Amb el pas del temps vindran altres que ens ajudaran a
profunditzar
encara més en aquest corrent de gràcia
i a ser fidels a la vocació a la que hem estat cridats.
Esperem que els nostres
Pastors l’acullin com una benedicció del Senyor
per a la seva Església i que
tinguin per ella una paraula d’alè i
d’encoratjament.
_______________________________________
[1] CARDENAL
LEON-JOSEPH SUENENS, Memories
and Hopes, Veritas Publications Dublin, 1992,277.
[2]”Els
qui són moguts per instint diví, no
s’han d’aconsellar per raó
humana, sinó que han de seguir la inspiració
interior que ve d’un principi més
alt” (Sant Tomàs d’Aquino, Summa
Teològica, I-II, 68,1,cfr. III Sent.
34,1; In Isaiam,11, Ad Gal, c5,
lect. 8)
[3]
Lumen gentium, 2-7