1er Enseñanza - Fra Rainero Cantalamesa (Campaña de oración CHARIS)

                           

1. PREGAR EN L'ESPERIT


En la propera Pentecosta entrarà en funció CHARIS, el nou organisme únic de servei per a tot el corrent de gràcia de la Renovació Carismàtica Catòlica. És una ocasió única per a una efusió renovada de l'Esperit sobre nosaltres i sobre tota l'Església. El propòsit d'aquesta, i de les dues successives reflexions que m'ha demanat el comitè de coordinació, és precisament el de donar suport i estimular amb motivacions bíbliques i teològiques el compromís de pregària amb el qual molts germans i germanes volen contribuir a l'èxit espiritual de l'esdeveniment .

1. Com preparar-nos

Com es van preparar els apòstols a la vinguda de l'Esperit Sant? Pregant!
«Tots ells eren constants i unànimes en la pregària,
juntament amb algunes dones, amb Maria,
la mare de Jesús, i amb els germans d'ell» (Ac l, 14).
L'oració dels apòstols reunits al Cenacle amb Maria, és la primera gran epiclesis, és la inauguració de la dimensió epiclètica de l'Església, d'aquest «Vine, Esperit Sant» que seguirà ressonant en l'Església per tots els segles i que la litúrgia l'anteposarà a totes les seves accions més importants.

Mentre l'Església estava en oració,
«De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. ...Tots van quedar plens de l'Esperit Sant...» (Ac 2, 2-4).

Es repeteix el que havia passat en el baptisme de Crist:
«Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel:  --Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut» (Lc 3, 21-22).
Es diria que per Sant Lluc va ser la pregària de Jesús la qual va esquinçar el cel i va fer baixar l'Esperit sobre ell. El mateix passa a la Pentecosta.


És impressionant la insistència amb la qual, en els Fets dels Apòstols, la vinguda de l'Esperit Sant es posa en relació amb l'oració. Sense oblidar el paper determinant del baptisme (cf Ac 2, 38), però s'insisteix més sobre el de l'oració. Saule «estava pregant» quan el Senyor li va enviar a Ananies perquè recuperés la vista i s'omplís d'Esperit Sant (cf Ac 9, 9.11). Quan els apòstols van saber que a Samaria havien escoltat la Paraula, van enviar a Pere i Joan;
«Ells hi anaren i van pregar pels samaritans perquè rebessin l'Esperit Sant.» (Ac 8, 15).

Quan, en la mateixa ocasió, Simó el Mag va intentar obtenir l'Esperit Sant pagant, els apòstols van reaccionar indignats (cf Ac 8, 18 ss). L'Esperit Sant no es pot comprar, només es pot implorar amb l'oració. Jesús mateix de fet havia lligat el do de l'Esperit Sant a l'oració, dient:
«Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills,
molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen» (Lc 11, 13).

No ho havia lligat només a la nostra pregària sinó també, i sobretot, a la seva dient: ,
"i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor
perquè es quedi amb vosaltres per sempre." (Jn 14, 16).
Entre l'oració i el do de l'Esperit hi ha la mateixa circularitat i compenetració que entre la gràcia i la llibertat. Nosaltres tenim necessitat de rebre l'Esperit Sant per poder pregar, i tenim necessitat de pregar per poder rebre l'Esperit Sant. Al principi hi ha el do de la gràcia, però després cal pregar perquè aquest do es conservi i augmenti.

Però tot això no ha de quedar en un ensenyament abstracte i genèric. M’ha de dir alguna cosa a mi, individualment. Vols rebre l'Esperit Sant? Et sents dèbil i vols ser revestit amb la força que ve del Cel? Et sents tebi i vols ser reescalfat? Sec i vols ser regat? Rígid i vols ser doblegat? ¿Descontent de la vida passada i vols ser renovat? ¡Prega, prega, prega! Que a la boca no s'apagui el crit submís: Veni Sancte Spiritus, Vine Esperit Sant! Si una persona o un grup de persones, amb fe, es posa en pregària, en un recés, decidits a no aixecar-se sense haver rebut el que demanaven, rebran això i de fet, molt més. Així va succeir en aquell primer recés de Duquesne en què es va iniciar la Renovació Carismàtica Catòlica.

2. Com ha de ser la pregària.

Com va ser l'oració de Maria i els apòstols, també la nostra ha de ser una oració «concorde i perseverant». Concorde o unànime (homothymadon) significa, al peu de la lletra, feta amb un sol cor (amb-corde) i amb una sola ànima ( «un-ànima»). Jesús va dir:
«Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà» (Mt 18,19).
L'altra característica de l'oració de Maria i dels apòstols és que era una oració «perseverant». El terme original grec que expressa aquesta qualitat de l'oració cristiana (proskarteroúntes) indica una acció tenaç, insistent, l'estar ocupat amb assiduïtat i constància en alguna cosa. Es tradueix amb perseverants o assidus en l'oració. Es podria també traduir «aferrats tenaçment» a l'oració.

Aquesta paraula és important perquè és la que es repeteix amb molta freqüència cada vegada que es parla d'oració en el Nou Testament. En els Fets apareix poc després, quan es parla dels primers creients que arribaven a la fe, que 
«Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols
i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries.» (Ac 2, 42) .
També Sant Pau recomana ser «perseverants en l'oració» (Rm 12, 12; Col 4, 2). En un fragment de la carta als Efesis es llegeix:
«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques;
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6, 18).

L'essència d'aquest ensenyament deriva de Jesús, el qual va explicar la paràbola de la vídua importuna, precisament per dir que cal «pregar sempre, sense defallir» (Lc 18, 1). La dona cananea és un exemple vivent d'aquesta oració insistent que no es deixa descoratjar per res i que al final, precisament per això, obté el que desitja. Ella li demana la sanació de la filla, i «Jesús no li va tornar contesta.». Insisteix, i Jesús respon «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.»  Ella es tira als seus peus, i Jesús es resisteix dient «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». Era suficient per desanimar-se. Però la dona cananea no es rendeix; diu: «És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.», i Jesús feliç exclama: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». (Mt 15, 21-28).

Pregar molt de temps, amb perseverança, no vol dir amb moltes paraules, abandonant-se a una xerrameca com fan els pagans (cf Mt 6, 7). Ser perseverant en l'oració vol dir demanar sovint, no deixar de demanar, no deixar d'esperar, no rendir-se mai. Vol dir no donar-se repòs i no donar-ne tampoc a Déu:
« Jerusalem, sobre les teves muralles
he apostat sentinelles,
que no callin ni de nit ni de dia.
Els qui feu al Senyor memòria d'ella,
no us en canseu,
no pareu d'insistir
fins que haurà restaurat Jerusalem,
fins que n'haurà fet
un cant de triomf per tota la terra.»
(Is 62, 6-7)

«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques;
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6, 18) .


4. La temptació del desànim


Però per què la pregària ha de ser perseverant? i per què Déu no escolta immediatament? ¿No és ell mateix el que, en la Bíblia, promet escoltar immediatament quan es prega, encara més, contestar abans d'haver acabat de pregar?
«Abans que m'invoquin,
ja els respondré,
i encara pregaran
que ja els hauré escoltat.»
(Is 65, 24).
Jesús corrobora:
¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?
¿Creieu que els tindrà esperant? (Lc 18, 7)
No desmenteix clamorosament la nostra experiència aquestes paraules? No, Déu ha promès escoltar sempre i escoltar immediatament la nostra pregària, i així ho fa. Som nosaltres els que hem d'obrir els ulls.

És molt cert, ell compleix la seva paraula: en el retardar l'auxili, ell ja auxilia; més aviat aquest diferir és això mateix un auxili. Això perquè no passi que escoltant massa de pressa la voluntat del qui demana, ell no pugui proporcionar-li una salut perfecta. Cal distingir l'escolta segons la voluntat de l'orant i l'escolta segons la necessitat de l'orant, que és la seva salvació. Jesús va dir:
«Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà» (Mt 7,7).
Quan es llegeixen aquestes paraules, es pensa immediatament que Jesús promet donar-nos totes les coses que li demanem, i ens quedem perplexos perquè veiem que això s'aconsegueix rarament. Però ell pretenia dir sobretot una cosa: "Busqueu-me i em trobareu, truqueu i us obriré". Promet donar-se a si mateix, més enllà de les coses que li demanem, i aquesta promesa sempre es manté infal·liblement. Qui el busca, el troba; a qui truca, l’obre i una vegada trobat, tota la resta passa a segon pla.

Quan l'objecte de la nostra pregària és el do bo per excel·lència, el que Déu mateix vol donar-nos sobre totes les coses - l'Esperit Sant -, cal protegir-se d'un possible engany. Nosaltres tendim a concebre l'Esperit Sant, més o menys conscientment, com una ajuda potent del cel, un alè de vida que ve a revifar agradablement la nostra pregària i el nostre fervor, una ajuda que torna eficaç el nostre ministeri i ens fa fàcil portar la creu. I has pregat d'aquesta manera durant anys per tenir la teva Pentecosta i et sembla que no s'ha mogut ni una alenada de vent. Res de tot el que esperaves ha succeït.

L'Esperit Sant no es dóna per potenciar el nostre egoisme. Més aviat mira al teu voltant. Potser tot aquest Esperit Sant que demanaves per a tu, Déu t'ho ha concedit, però no pas per tu sinó per als altres. Potser l'oració dels altres al teu voltant, per la teva paraula, s'ha renovat i la teva ha seguit pobra com abans; altres han sentit traspassat el cor, han sentit la compunció i han plorat penedits, i tu segueixes encara aquí demanant precisament aquesta gràcia. Deixa lliure a Déu; fes-te l'honor de donar a Déu la seva llibertat. Aquesta és la manera que ell ha escollit per donar-te el seu Sant Esperit i és la més bella.

Potser algun apòstol, el dia de Pentecosta, veient a tota aquella multitud penedida donant-se cops de pit, traspassada per la Paraula de Déu, potser, dic, podia haver sentit enveja i confusió, pensant que també ell encara no havia plorat per haver crucificat Jesús de Natzaret. Sant Pau, que en la predicació era acompanyat per la manifestació de l'Esperit i del seu poder, va demanar per tres vegades ser alliberat de la seva espina en la carn, però no va ser escoltat i va haver de resignar-se a viure amb ella perquè es manifestés millor el poder de Déu (cf 2 Cor 12, 8 ss).

5. La Pregària en la Renovació

A la Renovació Carismàtica l'oració es manifesta d'una forma nova respecte al passat: la de l'oració en grup o el grup d'oració. Participant amb ells es comprèn el que volia dir l'Apòstol quan escriu als cristians d'Efes:
«No us embriagueu de vi, que això porta a la perdició: ompliu-vos més aviat de l'Esperit.
Digueu tots junts salms, himnes i càntics de l'Esperit, cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor.  Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist». (Ef 5,18-20).
I de nou:
«Pregueu en tota ocasió, moguts per l'Esperit, amb oracions i súpliques; 
en les vetlles dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble sant» (Ef 6,18).


Nosaltres coneixem només dos tipus fonamentals d'oració: l'oració litúrgica i l'oració privada. La pregària litúrgica és comunitària, però no és espontània; l'oració privada és espontània però no és comunitària. Calen moments en què es pugui pregar espontàniament, com dicti l'Esperit, però compartint la mateixa oració amb altres, posant en comú els diversos dons i carismes i edificant-se cada un amb el fervor de l'altre; posant en comú les diverses "llengües de foc" de manera que formin una única flama. És necessària, en resum, una oració que sigui espontània i comunitària a la vegada.

Tenim un exemple magnífic d'aquesta oració "carismàtica", espontània i comunitària a la vegada, en el capítol quart dels Fets. Pere i Joan, alliberats de la presó amb l'ordre de no parlar més en el nom de Jesús, tornen a la comunitat i aquesta es posa a pregar. Un proclama una paraula de l'Escriptura ( "Els reis i magistrats s'han aliat contra el Senyor i el seu Ungit"), un altre té el do d'aplicar la paraula a la situació del moment; és com una "revolta" de fe que dóna la gosadia de demanar "curacions, signes i prodigis". Al final es repeteix el que havia succeït en la primera Pentecosta "tots van quedar plens de l'Esperit Sant" i van seguir predicant a Crist "amb valentia".

6. Unint-nos a la Campanya Mundial d'Oració

Un do especial a demanar a l'Esperit Sant, en ocasió de la renovació i de la unificació dels organismes de servei, és el que reviu la meravella d'aquells primers grups de pregària carismàtics en què gairebé es respirava la presència de l'Esperit Sant, i el senyoriu de Crist no era una veritat només proclamada sinó experimentada gairebé tangiblement. No oblidem que el grup d'oració o la pregària en grup és l'element bàsic que uneix entre si tant a la realitat dels grups d'oració com la de les fraternitats carismàtiques.

Amb cadascuna de les formes d'oració esmentades es pot participar en la cadena de pregària en preparació de Pentecosta. A qui estima la pregària litúrgica, li suggereixo que repeteixi més vegades al dia, a escollir, una de les següents invocacions a l'Esperit Sant que està en ús en la litúrgia, sabent que s'uneix així a les innombrables files de creients que l'han pronunciat abans que nosaltres:

- "Vine, Sant Esperit, omple els cors dels teus fidels i encén en ells el foc del teu amor". (Als que encara els agrada pregar amb la fórmula original llatina: "Veni, Sancte Spiritus, repletuorum corda fidelium et tui amoris in eis ignem accende"). O bé: "envieu el vostre alè, Senyor, i renoveu la faç de la terra". O bé: "Veniu Esperit Creador, visiteu les ànimes dels vostres fidels i ompliu amb la vostra divina gràcia, els cors que Vós vàreu crear".

- Als germans i a les germanes de llengua anglesa els suggereixo que repeteixin, tot sol o en el grup, les paraules d'aquest cant que hem rebut dels germans pentecostals i que ha acompanyat a milions de creients en el moment de rebre el baptisme al esperit Sant (canviant el singular "me" pel plural "us"): "Spirit of the living God, fall afresh on me: melt me, mould me, fill me, use me. Spirit of the living God, fall afresh on me" (Podeu escoltar-la aquí).

En el meu llibre del comentari al Veni Creator he escrit jo també una invocació a l'Esperit Sant. La comparteixo amb molt de gust en aquest moment amb qui se senti inspirat:

'Esperit Sant, vine!
Vine força i dolçor de Déu!
Vine tu que ets moviment i quietud al mateix temps!
Renova el nostre valor,
omple la nostra solitud en aquest món,
infone’ns la intimitat amb Déu!
Ja no diem com el profeta: "Vine dels quatre vents",
com si no sabéssim encara d'on véns;
nosaltres diem:
Vine Esperit que surts del costat traspassat de Crist a la creu!
Vine de la boca del Ressuscitat!

Fr. Rainiero Cantalamessa, O. F. Cap.




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada