3er Ensenyament - Fra Rainero Cantalamesa (Campanya de pregària CHARIS)


3. AMB MARIA AL CENACLE A L’ESPERA DE L'ESPERIT SANT

                                                                                                                                                 Arxiu PDF

En els Fets dels Apòstols, després d'haver enumerat el nom dels onze apòstols, l'autor prossegueix amb aquestes paraules: "Tots ells eren constants en l'oració, amb un mateix esperit en companyia d'algunes dones, de Maria, la mare de Jesús, i dels seus germans" (Ac l, 14).

Primer de tot hem de netejar el terreny d'una impressió equivocada. Tant en el Cenacle, com en el Calvari, s'esmenta Maria al costat d'algunes dones. Es diria doncs que és allà com una d'elles, ni més ni menys. Però en anomenar-la «mare de Jesús», després de la menció del seu nom, tot canvia i posa Maria en un pla completament diferent, superior no només al de les dones, sinó fins i tot al dels apòstols.

Què vol dir que Maria estigui allà com la mare de Jesús? Que l'Esperit Sant que està per venir és «l'Esperit del seu fill»! Entre ella i l'Esperit Sant hi ha un vincle objectiu i indestructible constituït pel mateix Jesús que han engendrat tots dos junts. De Jesús, en el Credo, es diu que «per obra de l'Esperit Sant, s'encarnà de Maria, la Mare de Déu». Maria no està per tant en el Cenacle simplement com una de les dones, encara que des de fora res no la distingeixi de les altres, i ella tampoc no faci res per distingir-se de les altres.

Maria, que al peu de la creu ens és presentada com a Mare de l'Església, en el Cenacle se'ns hi presenta com a madrina. Una madrina forta i segura. La madrina, per poder exercir aquesta funció, ha de ser una que ja ha rebut, per la seva banda, el baptisme. Així era Maria: una batejada en l'Esperit Sant que ara apadrina l’Església en el seu baptisme en l'Esperit.

Maria, que en els Fets és presentada com perseverant en l'oració tot esperant l’Esperit Sant, és la mateixa que l'Evangelista Lluc ens presenta, al principi del seu Evangeli, com aquella sobre la qual va baixar l'Esperit Sant. Alguns elements fan pensar en un paral·lelisme estret entre la vinguda de l'Esperit Sant sobre Maria a l'Anunciació, i la vinguda sobre l'Església en la Pentecosta, ja sigui perquè aquest paral·lelisme fos volgut per l'evangelista, ja sigui per la correspondència objectiva entre ambdues situacions.

A Maria, se li promet l'Esperit Sant com «poder de l'Altíssim», que «vindrà» sobre ella (cf Lc 1, 35); als apòstols igualment se'ls promet com «força» que «vindrà sobre ells» «des de dalt» (cf Lc 24, 49; Ac 1, 8). Rebut l'Esperit Sant, Maria es posa a proclamar (megalynei), en un llenguatge inspirat, les grans obres (megala) acomplertes en ella pel Senyor (cf Lc 1, 46.49); igualment, els apòstols, rebut l'Esperit Sant, es posen a proclamar en diverses llengües les grans obres (megaleia) de Déu (cf Ac 2, 11). També el Concili Vaticà II posa en mútua relació tots dos esdeveniments, quan diu que en el Cenacle «Maria demanava amb les seves oracions el do de l'Esperit, que en l'Anunciació l'havia cobert amb la seva ombra". ("L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra") (Lc 1, 35). Tots aquells als quals és enviada Maria, després d'aquesta baixada de l'Esperit Sant, són, per la seva banda, tocats o moguts per l'Esperit Sant (cf Lc 1, 41; 2, 27). Certament és la presència de Jesús qui irradia l'Esperit, però Jesús està en Maria i actua a través d'ella. Ella es presenta com l'arca o el temple de l'Esperit, com suggereix també la imatge del núvol que l'ha cobert amb la seva ombra. De fet evoca el núvol lluminós que, a l'Antic Testament, era signe de la presència de Déu o de la seva vinguda a la tenda (cf Ex 13, 22; 19, 16).

L'Església ha recollit aquesta dada revelada i l’ha col·locada aviat en el cor del seu símbol de fe. A la fi del segle II, es declara, en l’anomenat Símbol apostòlic, la frase segons la qual Jesús «va néixer de l'Esperit Sant i de la Verge». En el Concili Ecumènic de Constantinoble del 381 –aquell que va definir la divinitat de l'Esperit Sant–, aquest article va entrar també en el símbol Nicenoconstantinopolità, on es llegeix de Crist que es «va encarnar de l'Esperit Sant i de Maria, la Verge».

Es tracta per tant d'una dada de fe acollida per tots els cristians, tant d'Orient com d'Occident, tant catòlics com protestants. És una base segura, i no és petita, per trobar la unitat dels cristians al voltant de la Mare de Déu. Maria es presenta lligada a l'Esperit Sant per un vincle objectiu, personal i indestructible: la persona mateixa de Jesús que han engendrat tots dos junts, encara que amb contribucions completament diferents. Per tenir separats entre ells Maria i l'Esperit Sant, cal separar el mateix Crist, en el qual les seves diferents operacions s'han concretat i materialitzat per sempre.

Jesús ha unit Maria i l'Esperit Sant més del que un fill uneix entre sí el pare i la mare, perquè si cada fill, amb la seva simple existència, proclama que pare i mare han estat units un instant “segons la carn”, aquest fill que és Jesús proclama que l'Esperit Sant i Maria han estat units “segons l'Esperit” i per tant de manera indestructible. També a la Jerusalem celestial, Jesús ressuscitat segueix sent el que va ser: «Engendrat per l'Esperit Sant i per Maria, la Mare de Déu». També en l'Eucaristia, rebem aquell que va ser «engendrat per l'Esperit Sant i per Maria, la Mare de Déu».



Maria la primera carismàtica de l'Església


Després de Jesús, Maria és la carismàtica més gran de la història de la salvació. No en el sentit que hagi tingut el major nombre de carismes. Ben al contrari, exteriorment ella es presenta ben pobra en carismes. Quins miracles ha fet Maria? Dels apòstols es diu que fins i tot la seva ombra guaria els malalts (cf. Ac 5, 15). De Maria no se’n coneix, en vida, cap miracle, cap acció prodigiosa i cridanera. Ella és la major carismàtica perquè en ella l'Esperit Sant ha complert la més suprema de les seves accions prodigioses, que consisteix a haver suscitat de Maria, no una paraula de saviesa, no un do de govern, no una visió, no un somni, no una profecia, sinó la vida mateixa del Messies, la font de tots els carismes, de qui hem rebut "gràcia damunt gràcia!" (Jn 1, 16).

Alguns Pares antics han atribuït de vegades a Maria el títol de profetessa, sobretot pensant en el Magnificat, o a causa d'una aplicació equivocada a Maria d’Isaïes 8, 3. Però, pròpiament parlant, Maria no té el rang dels profetes. Profeta és aquell qui parla en nom de Déu; Maria no ha parlat en nom de Déu. Ha callat gairebé sempre. Si ella és profeta, ho és en un sentit nou i sublim: en el sentit que ha «pronunciat» silenciosament la Paraula única de Déu, l'ha donat a llum.

Allò que l'Esperit Sant ha obrat en Maria, si no és un simple cas d'inspiració profètica, pot en canvi i ha de ser vist com un carisma; encara més, com el carisma més alt que hagi estat mai concedit a una criatura humana que supera el dels mateixos hagiògrafs que han estat inspirats o moguts per l'Esperit per parlar de part de Déu (cf 2 Pe 1, 21). De fet, què és el carisma i quina és la seva definició? Sant Pau el defineix: una "manifestació de l'Esperit en bé de tots" (1 Cor 12, 7). Ara bé, quina manifestació de l'Esperit ha estat més singular que la de Maria i quina manifestació de l'Esperit ha estat més de «profit comú» que la maternitat divina de Maria?

Lluc, col·locant Maria en una relació tan íntima amb l'Esperit, primer en la Encarnació i després, de manera diferent, també en la Pentecosta, la presenta per tant segons la concepció general que ell té de l'acció de l'Esperit, com la criatura pneumàtica per excel·lència, que es mou sota l'influx de l'Esperit, i com el lloc de la manifestació del poder creador de Déu. Però tot això no ha d'induir-nos a imaginar una relació entre Maria i l'Esperit Sant gairebé només objectiva i operativa, és a dir que no toca l'esfera més íntima de la persona, amb les seves emocions i els seus sentiments. Maria no ha estat només el «lloc» en què Déu ha actuat. Déu no tracta les persones com llocs, sinó precisament com persones, és a dir com col·laboradors i interlocutors. Lluc coneix bé la sòbria embriaguesa que provoca, amb la seva acció, l'Esperit de Déu. Ho posa en relleu en la vida de Jesús que un dia «exultà» de goig sota la moció de l’Esperit Sant (cf Lc 10, 21); ho diu dels apòstols que, rebut l'Esperit, es posen a parlar en llengües i sons tan fora de si que alguns els prenen per ebris d’alcohol (Cf Ac 2, 13). I ho manifesta, finalment, en Maria, la qual, després de la vinguda de l’Esperit Sant sobre ella, se’n va «de pressa» cap a Isabel i entona el Magnificat, en el qual hi expressa tota la seva exultació.

Sant Bonaventura, un místic que coneixia aquests efectes de l'obra de l'Esperit Sant, descriu així Maria en aquest moment: «Va sobrevenir en ella l'Esperit Sant com foc diví que va inflamar la seva ment i va santificar la seva carn, conferint-li una perfectíssima puresa. [...] Oh, si tu fossis capaç de copsar aquest incendi! Quines dimensions tenia, quines qualitats i quina grandesa tingué aquest incendi baixat del cel! quin refrigeri li va donar, quin alleujament li va infondre, quina elevació li va atorgar a la Verge Mare! Quina noblesa va donar al gènere humà, quanta condescendència li té la Majestat divina! Penso que llavors també tu et posaries a cantar amb veu suau, juntament amb la benaurada Mare de Déu, aquest cant sagrat: "La meva ànima magnifica el Senyor". I, saltant i exultant d'alegria, també tu adoraries, amb el nen profeta, la meravellosa concepció de la Verge».

També Luter, en el seu comentari al Magnificat, atribueix a una acció extraordinària de l’Esperit Sant el càntic de la Verge. De fet escriu:

«Per a tenir una ordenada comprensió d'aquest sagrat càntic de lloança, cal tenir en compte que la benaurada Mare de Déu parla per pròpia experiència, havent estat il·luminada i instruïda per l'Esperit Sant; ja que ningú no pot entendre correctament Déu ni la Paraula de Déu, si no l'hi ho concedeix directament l'Esperit Sant. Però rebre aquest do de l'Esperit Sant significa fer experiència d'ell, tastar-lo, sentir-lo; l'Esperit Sant ensenya des de l'experiència com en la pròpia escola, fora de la qual no s'aprèn res que no sigui aparença, paraula buida i xerrameca. Per tant, la Santíssima Mare de Déu, havent experimentat en si mateixa que Déu fa grans coses en ella, tot i ser humil, pobre i menyspreada, l'Esperit Sant li ensenya l’art i la saviesa segons els quals Déu és el Senyor que es complau en alçar a qui s’humilia, i en abaixar a qui s’enalteix».

Maria és l'exemple viu d'aquesta "sòbria embriaguesa de l'Esperit". En la primera trobada històrica de la Renovació Carismàtica Catòlica amb l'Església institucional a Sant Pere, el 1975, en acabar de llegir el discurs escrit, Pau VI va citar els versos d'un himne de Sant Ambròs "bevem amb goig l'abundància sòbria de l'Esperit" (laeti bibamus sobriam profusionem Spiritus"), i va dir que aquest podria convertir-se en el lema de la Renovació Carismàtica.



Maria model de Charis


El Concili Vaticà II ha tornat familiar l'expressió apreciada pels Pares que parla de Maria com "figura de l'Església", el seu model, la seva mare. Jo voldria subratllar com Maria és, en un sentit molt especial, model de Charis. La mateixa paraula "charis" recorda la "plena de gràcia". Però no només per això. Maria és la que havent rebut i experimentat en si mateixa, a l'Anunciació, el poder de l'Esperit, a la Pentecosta es posa a disposició dels deixebles perquè també ells rebin el mateix do i la mateixa "força de dalt".

I això és exactament el que el Sant Pare i l'Església desitgen que sigui Charis: un instrument que, com Maria, no tingui cap poder jurídic o ministerial, sinó només de servei humil i d'acompanyament. Un "lloc" on els que hagin experimentat el corrent de gràcia del nou Pentecostès es posin al servei dels altres en l'Església perquè ells també puguin tenir la mateixa experiència renovadora. Un "lloc" on els que hagin rebut gratuïtament, donin gratuïtament.



Essent el mes de maig dedicat a la Verge, proposo una oració especial que ens permeti d’estar també nosaltres "amb Maria al Cenacle a l'espera de l'Esperit Sant". Es tracta d'un Rosari en el que amb "els misteris" evoquem la gran presència de l’Esperit Sant en la història de la salvació i amb les desenes "d’avemaries" demanem, per intercessió de la Mare de Déu, experimentar-ne en nosaltres els fruits. Proposo alguns possibles enunciats per als misteris:



1. En el primer misteri contemplem l'Esperit Sant en l'obra de la creació. "Al principi va crear Déu els cels i la terra. La terra era caòtica i desolada, i obscuritat omplia l'abisme, i un vent de Déu batia les ales per sobre de les aigües "(Gen 1, 1-2). Demanem a l'Esperit Sant que al principi del món va separar la llum de la foscor, l’aigua de la terra i va transformar el caos en cosmos, que repeteixi aquest miracle en el món d’avui, en l'Església i en la nostra pròpia ànima, portant unitat on hi ha discòrdia, llum on hi ha foscor, creant en nosaltres "un cor nou". (Parenostre, deu Avemaries i Glòria al Pare, com de costum).



2. En el segon misteri contemplem l'Esperit Sant en la revelació. "Moguts per l'Esperit Sant, han parlat els profetes de part de Déu" (2 Pere 1, 21). Demanem a l’Esperit Sant la "intel·ligència de la paraula de Déu". Inspirades per Déu, les Escriptures ara regalimen Déu, el "traspuen". Demanem de saber percebre en la paraula de Déu la seva voluntat viva envers nosaltres en cada circumstància de la vida. Demanem que com Maria sapiguem "acollir i meditar en el cor" totes les paraules de Déu.



3. En el tercer misteri contemplem l'Esperit Sant en l'Encarnació: "Maria va respondre a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» L'àngel li va respondre: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra» (Lc 1, 34-35). També nosaltres, davant d'una prova o una cosa nova que Déu ens demana li preguntem sovint: "Com serà això? no conec home", no tinc la capacitat, és superior a les meves forces... La resposta de Déu és sempre la mateixa: "Rebreu la força de l'Esperit Sant, que vindrà sobre vosaltres" (Fets 1, 8). Demanem l'Esperit Sant que, tal com va formar la humanitat de Crist en el si de la Mare de Déu i a través d'ella el va donar al món, així també formi en nosaltres Crist i ens doni la força d’anunciar-lo als germans.



4. En el quart misteri contemplem l'Esperit Sant en la vida de Jesús: "Va succeir que quan tot el poble s’estava batejant, batejat també Jesús i posat en pregària, es va obrir el cel, i va baixar sobre ell l'Esperit Sant en forma visible, com un colom" (Lc 3, 21-22). "L'Esperit del Senyor és sobre mi, perquè m'ha enviat a portar als pobres la Bona Nova" (Lc 4, 18). En el baptisme, Jesús va ser ungit com a rei, profeta i sacerdot. En ell l'Esperit Sant es va guardar com el perfum en un gerro d’alabastre (Sant Ignasi d'Antioquia) i es va acostumar a viure entre els homes (Sant Ireneu). A la creu, el gerro d'alabastre de la seva humanitat es va trencar i el perfum del seu Esperit es va vessar sobre el món. Demanem per intercessió de Maria una renovació de la unció profètica, reial i sacerdotal que hem rebut en el baptisme. Demanem que ens ajudi a trencar el pot de vidre de la nostra humanitat i del nostre "jo" perquè puguem ser "el bon perfum de Crist" en el món.



5. En el cinquè misteri contemplem l'Esperit Sant en la vida de l'Església. "Se'ls van aparèixer unes llengües com de foc que es van repartir i es van posar sobre cadascun d'ells; van quedar tots plens de l'Esperit Sant" (Fets 2, 3-4). Es compleix la promesa feta per Jesús abans de pujar al cel: "Joan va batejar amb aigua, però vosaltres sereu batejats en l'Esperit Sant d'aquí a pocs dies" (Fets 1, 5). Des d'aquell dia tot en l'Església viu i rep la força de l'Esperit Sant: els sagraments, la Paraula, les institucions. "L'Esperit Sant és per al cos de Crist que és l'Església com l'ànima per al cos humà" (Sant Agustí). Demanem que per intercessió de la Verge Mare, molts s'obrin avui a rebre la gràcia renovadora del baptisme en l'Esperit.



Després del rosari de l'Esperit, continuem amb unes Lletanies de l'Esperit. Recordem algun nom donat a l'Esperit: Esperit de santedat, Esperit de pau, Esperit d'alegria, Esperit d'humilitat, Esperit de reconciliació, Esperit de Crist, etc; si som molts resant, cadascú pot pronunciar el nom que li vingui al cor, i tots junts responem: "baixeu sobre nosaltres!"



P. Raniero Cantalamessa O.F.M Cap.
Assistent eclesiàstic de Charis.


Traducció Fra Josep Maria Massana i Mola, O.F.M.

0 comentaris:

Publica un comentari