En el nostre viatge espiritual de preparació per a la Pentecosta del 2019, reflexionàvem sobre la importància de la pregària per rebre l'Esperit Sant. En aquesta segona reflexió, meditem sobre la importància de la conversió.
A l’Evangeli, la paraula ‘conversió’ es troba en dos contextos diferents i s’adreça a dues categories diferents d’oïdors. El primer està dirigit a tothom, el segon a aquells que ja havien acceptat la invitació de Jesús i havien estat amb ell durant un temps. Mencionem el primer només per entendre millor el segon, que és més interessant per a nosaltres, en aquest moment de transició en la vida de la Renovació carismàtica catòlica. La predicació de Jesús comença amb les paraules programàtiques:
“S’ha complert el temps. El regne de Déu és a prop.
Penediu-vos i creieu en l’Evangeli.” (Mc 1, 15)
.
Abans de Jesús, la conversió sempre significava un 'retorn' (la paraula hebrea “shub” significa ‘cursa de retorn, retrocedint damunt dels propis passos’). Indicava l’acte d’algú que, en un cert moment de la vida, s'adona que es troba "fora del camí". Després es deté, fa una reflexió; decideix tornar a l'observança de la llei i tornar a entrar en el pacte amb Déu. Fa un veritable "canvi de direcció". La conversió, en aquest cas, té un significat moral fonamental i suggereix la idea d’una cosa dolorosa: canviar els costums.
Aquest és el significat habitual de la conversió en els llavis dels profetes, incloent Joan el Baptista. Tanmateix, en els llavis de Jesús, aquest significat canvia. No perquè li agradi canviar els significats de les paraules, sinó perquè, amb la seva arribada, les coses han canviat. "El temps s’ha complert i el Regne de Déu ha arribat!” La conversió no vol dir tornar a l’antic testament i al compliment de la llei, sinó que significa fer un salt endavant i entrar en el regne, agafar la salvació que ha arribat als homes de manera gratuïta, a través de la iniciativa lliure i sobirana de Déu.
Conversió i salvació intercanvien els seus llocs. No primer la conversió i després, com a conseqüència, la salvació; al contrari: primer la salvació, i després, com a requisit, la conversió. No hem de dir: convertiu-vos i el Regne vindrà entre vosaltres, el Messies vindrà, com deien els últims profetes; sinó al contrari: penediu-vos perquè ha arribat el Regne i ja és entre vosaltres. Convertir-se és prendre la decisió que salva, la "decisió de l’hora", tal com la paràbola del Regne la descriu.
"Penediu-vos i creieu" no són dues coses diferents i successives, sinó la mateixa acció fonamental: convertir-se, és a dir, creure! Converteix-te bo i creient! Tot això requereix una veritable "conversió", un canvi profund en la manera de concebre les nostres relacions amb Déu. Això requereix passar de la idea d’un Déu que mana, ordena i amenaça, a la idea d’un Déu que ve amb les mans plenes per donar-nos-ho tot. És la conversió des la "llei" a la "gràcia", que era tan estimada per Sant Pau.
Escoltem ara el segon context en què, en l’Evangeli, es parla de conversió:
“En aquell temps els deixebles es van apropar a Jesús i li van dir: “Qui és el més gran en el Regne del cel?” Ell va cridar un nen, el va posar en mig d’ells i va dir: “en veritat us dic que, a menys que us torneu com a nens, no entrareu al regne de cel.” (Mt 18, 1-4).
Aquesta vegada, sí, aquesta conversió significa tornar enrere, fins i tot al temps de la infància! El verb usat, strefo, indica inversió. Aquesta és la conversió dels que ja han entrat en el regne, han cregut en l’Evangeli, han estat durant molt de temps al servei de Crist. És la nostra conversió, de nosaltres que hem estat durant anys, potser des del principi, en la Renovació carismàtica!
Què va passar amb els apòstols? Què va suposar la discussió sobre qui és el més gran? La major preocupació ja no és el regne en si, sinó tenir un lloc en ell. Cadascun d’ells tenia algun títol per aspirar a ser el més gran: a Pere se li havia promès la primacia, Judes era el caixer, Mateu podia dir que havia deixat més que els altres, Andreu havia estat el primer en seguir-lo, Jaume i Joan havien estat amb ell en el Tabor... Els fruits d’aquesta situació són evidents: rivalitat, sospita, enfrontament, frustració.
Tornar-se nens, per als apòstols, volia dir tornar al que eren en el moment de la vocació a la vora del llac o a la caseta fiscal: sense pretensions, sense títols, sense comparacions entre ells, sense enveja, sense rivalitat. Rics només en una promesa ("us faré pescadors d’homes”) i en la presència de Jesús mateix. Tornar a l'hora en què encara eren companys d’aventura, no competidors per al primer lloc. Per a nosaltres també, tornar a ser nens significa tornar al moment en què vam fer una experiència personal de l'Esperit Sant i vam descobrir el que significa viure en Crist com a Senyor. Quan vam dir: "Jesús ens basta!" I ens ho vam creure.
Em sorprèn l’exemple de l’apòstol Pau descrit en Filipencs 3. Un cop descobert Jesús com el seu Senyor, va considerar tota la seva glòria passada com una pèrdua, com escombraries, per tal de guanyar Crist i revestir-se de la justícia derivada de la fe en ell. Però una mica més tard apareix aquesta afirmació: "Germans, jo per la meva part no considero que n’he pres possessió. Només una cosa: oblidant el passat, tendeixo cap a allò que hi ha al davant.” (Fil 3, 13). De quin passat es tracta? Ja no el de fariseu, sinó el d’apòstol. Va percebre el perill de trobar-se amb un nou "guany", una nova "justícia" pròpia, derivada del que havia fet al servei de Crist. Ho recomença tot amb aquesta decisió: “m'oblido del passat, em llenço vers el futur”.
¿No hi podrem veure en això una lliçó preciosa per a nosaltres de la Renovació Carismàtica catòlica? Un dels molts eslògans que va circular durant els primers anys de la Renovació, una mena de crit de batalla, era: "Retornem el poder a Déu!" Potser era inspirat en el salm 68, 35: "Canteu el poder de Déu", que a la Vulgata es va traduir així: "retorneu a Déu el seu poder." Durant molt de temps vaig considerar aquestes paraules com la millor manera de descriure la novetat de la renovació carismàtica. La diferència és que quan vaig pensar que aquest crit era dirigit a la resta de l'Església, nosaltres érem els encarregats de fer-lo ressonar. Ara, però, crec que el crit és dirigit a nosaltres que, potser sense adonar-nos-en, ens hem apropiat parcialment del poder que pertany a Déu.
En vista d’un nou reinici del corrent de gràcia de la Renovació Carismàtica, ens cal "buidar les butxaques", restablir-nos, repetir amb convicció profunda les paraules suggerides pel mateix Jesús: “Som servidors inútils; només hem fet el que havíem de fer.” (Lc 17,10). Fem nostre el lema de l’apòstol: "jo oblido el passat, i em llenço cap al futur”. Imitem els «vint-i-quatre ancians» de l’Apocalipsi que «van llançar les seves corones davant del tron» tot proclamant: "Digne sou, Senyor, Déu nostre, de rebre glòria, honor i poder (Rev 4,10-11). La paraula de Déu dirigida a Isaïes és sempre pertinent: “Mira, estic fent alguna cosa nova! Ara sorgeix, no ho percebeu?” (Is 43, 19). Som benaurats si permetem que Déu faci la cosa nova que Ell té pensada en aquest moment per a l'Església.
El meu suggeriment per a la cadena de pregària és repetir diverses vegades durant el dia una de les invocacions dirigides a l'Esperit Sant en la seqüència de Pentecosta, la que cada u senti que s’adapta més a la seva necessitat:
Renteu el que és brut.
Regueu el que és sec.
Cureu el que és ferit.
Doblegueu el que és rígid.
Enfortiu el que és feble
Governeu el que és indòmit.
Fra Raniero Cantalamessa O.F.M Cap.
Assistent eclesiàstic de CHARIS
Traducció Fra. Josep Maria Massana, O.F.M.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada