«Arribat el capvespre» (Mc 4,35). Així comença l'Evangeli que hem
escoltat. Des de fa algunes setmanes sembla que tot s'ha enfosquit.
Denses tenebres cobreixen les nostres places, carrers i ciutats; s'han anat
ensenyorint de les nostres vides omplint-ho tot d'un silenci que eixorda i
un buit desolador que ho paralitza tot al seu pas: es nota a l'aire, se sent
en els gestos, ho diuen les mirades. Ens trobem espantats i perduts. Igual
que als deixebles de l'Evangeli, ens va sorprendre una tempesta
inesperada i furiosa. Ens vam adonar que estàvem en la mateixa barca,
tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris,
tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament.
En aquesta barca, hi anem tots. Com aquests deixebles, que parlen amb
una única veu i amb angoixa diuen: «Ens enfonsem» (cf. v. 38), també
nosaltres descobrim que no podem seguir cadascun pel nostre compte,
sinó només junts.
És fàcil identificar-nos amb aquesta història, el més difícil és entendre
l'actitud de Jesús. Mentre els deixebles, lògicament, estaven alarmats i
desesperats, Ell romania a popa, a la part de la barca que primer
s'enfonsa. I, què fa? Malgrat l'enrenou i el brogit, dormia tranquil, confiat
en el Pare —és l'única vegada a l'Evangeli que Jesús apareix dormint—.
Després que el despertessin i que calmés el vent i les aigües, es va dirigir
als deixebles amb un to de retret: «Per què teniu por? Encara no teniu
fe?» (v. 40).
Mirem d'entendre-ho. En què consisteix la manca de fe dels deixebles que
es contraposa a la confiança de Jesús? Ells no havien deixat de creure en
Ell; de fet, el van invocar. Però vegem com l'invoquen: «Mestre, ¿no us fa
res que ens enfonsem?» (v. 38). No us fa res: van pensar que Jesús es
desinteressava d'ells, que no els parava esment. Entre nosaltres, en les
nostres famílies, allò que més ens dol és quan sentim dir: «És que no
t'importo?». És una frase que fa mal i desferma tempestes en el cor.
També haurà sacsejat a Jesús, perquè a Ell li importem més que a ningú.
De fet, una vegada invocat, salva els seus deixebles desconfiats.
La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert
aquestes falses i supèrflues seguretats amb les que havíem construït les
nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra
com havíem deixat adormit i abandonat allò que alimenta, sosté i dona
força a la nostra vida i a la nostra comunitat. La tempesta posa al descobert tots els intents d'arraconar i oblidar el que va nodrir l'ànima
dels nostres pobles; totes aquelles temptatives d'anestesiar amb aparents
rutines “salvadores”, incapaces d'apel·lar a les nostres arrels i evocar la
memòria dels nostres ancians, privant-nos així de la immunitat
necessària per a fer front a l'adversitat.
Amb la tempesta, ha caigut el maquillatge d'aquests estereotips amb els
que disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler
aparentar; i ha deixat al descobert, una vegada més, aquesta (beneïda)
pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta
pertinença de germans.
«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Senyor, aquesta tarda la vostra
Paraula ens interpel·la i es dirigeix a tots. En el nostre món, que vós
estimeu més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i
capaços de tot. Cobejosos de guanys, ens hem deixat absorbir pel que
és material i ens hem deixat trastocar per la pressa. No ens hem aturat
davant les vostres crides, no ens hem despertat davant guerres i
injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta
greument malalt. Hem continuat impertorbables, pensant en mantenir-
nos sempre sans en un món malalt. Ara, mentre estem en mars agitades,
us supliquem: “Desperteu, Senyor”.
«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Senyor, ens dirigiu una crida,
una crida a la fe. Que no és només creure que existiu, sinó anar cap a vós i
confiar en vós. En aquesta Quaresma ressona la vostra crida
urgent: «Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor», (Jl 2,12). Ens crideu a
prendre aquest temps de prova com un moment d'elecció. No és el
moment del vostre judici, sinó del nostre judici: el temps per a triar entre
el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és
necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap
a vós, Senyor, i cap als altres. I podem mirar tants companys de viatge que
són exemplars, ja que, davant de la por, han reaccionat donant la pròpia
vida. És la força operant de l'Esperit vessada i plasmada en valents i
generosos lliuraments. És la vida de l'Esperit capaç de rescatar, valorar i
mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones
corrents —habitualment oblidades— que no apareixen en portades de
diaris i de revistes, ni en les grans passarel·les de l'últim xou però, sens
cap mena de dubte, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la
nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de reposar
els productes en els supermercats, netejadores, cuidadores,
transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses i tants
altres que han comprès que ningú no se salva sol. Davant del sofriment, on es mesura el veritable desenvolupament dels nostres pobles,
descobrim i experimentem l'oració sacerdotal de Jesús: «Que tots siguin
u» (Jn 17,21). Quanta gent cada dia demostra paciència i infon esperança,
tenint cura de no sembrar pànic sinó coresponsabilitat. Quants pares,
mares, avis i àvies, docents mostren als nostres infants, amb gestos petits
i quotidians, com enfrontar i transitar una crisi readaptant rutines,
aixecant mirades i impulsant la pregària. Quantes persones resen,
ofereixen i intercedeixen pel bé de tots. La pregària i el servei silenciós
són les nostres armes vencedores.
«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». El començament de la fe és
saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; sols, ens
enfonsem. Necessitem el Senyor com els antics mariners els estels.
Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Lliurem-li els nostres temors,
perquè els venci. Igual que els deixebles, experimentarem que, amb Ell a
bord, no es naufraga. Perquè aquesta és la força de Déu: convertir en una
cosa bona tot el que ens succeeix, fins i tot allò més dolent. Ell porta
serenitat en les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida no mor mai.
El Senyor ens interpel·la i, enmig de la nostra tempesta, ens convida a
despertar i activar aquella solidaritat i esperança que és capaç de donar
solidesa, contenció i sentit a aquestes hores on tot sembla naufragar. El
Senyor es desperta per a despertar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim
una àncora: en la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: en la seva
Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat
sanats i abraçats perquè ningú ni res no ens separi del seu amor
redemptor. Enmig de l'aïllament, on sofrim la falta dels afectes i de les
trobades, experimentant la mancança de tantes coses, escoltem una
vegada més l'anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat. El
Senyor ens interpel·la des de la seva Creu a retrobar la vida que ens
espera, a mirar aquells que ens reclamen, a potenciar, reconèixer i
incentivar la gràcia que ens habita. No apaguem la flama del ble que
vacil·la (cf. Is 42,3), que mai emmalalteix, i deixem que revifi l'esperança.
Abraçar la seva Creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del
temps present, abandonant per un instant el nostre afany d'omnipotència
i possessió per a donar espai a la creativitat que només l'Esperit és capaç
de suscitar. És animar-se a motivar espais on tots puguin sentir-se
convocats i permetre noves formes d'hospitalitat, de fraternitat i de
solidaritat. En la seva Creu hem estat salvats per a allotjar l'esperança i
deixar que sigui ella qui enforteixi i sostingui totes les mesures i camins
possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a cuidar. Abraçar al Senyor per a abraçar l'esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i
dona esperança.
«Per què teniu por? Encara no teniu fe?». Benvolguts germans i germanes:
des d'aquest lloc, que ens parla de la fe de Pere, sòlida com una
roca, aquesta tarda m'agradaria confiar-vos a tots al Senyor, a través de la
intercessió de la Mare de Déu, salut del seu poble, estrella de la mar
tempestuosa. Que des d'aquesta columnata que abraça Roma i el món,
davalli sobre vosaltres, com una abraçada consoladora, la benedicció de
Déu. Senyor, beneïu el món, doneu salut als cossos i consoleu els cors. Ens
demaneu que no siguem porucs. Però la nostra fe és feble i tenim por.
Però vós, Senyor, no ens abandoneu a mercè de la tempesta.
Repetiu novament: «No tingueu por» (Mt 28,5). I nosaltres, juntament
amb Pere, «descarreguem en Vós totes les nostres preocupacions,
perquè teniu cura de nosaltres» (cf. 1 Pe 5,7).
