Carimes de la Paraula Inspirada; Paraula de Coneixement, de Saviesa i Profecia

FUNCIÓ, DURANT LA PREGÀRIA, DELS CARISMES DE LA PARAULA INSPIRADA: PROFECIA, PARAULA DE CONEIXEMENT, PARAULA DE SAVIESA

Font: Full Informatiu núm. 9
Autor: P. Miquel Peix
Any: 1990
Nota: Respectem les normes ortogràfiques
que eren vigents en el moment de la seva publicació.

Podeu descarregar-vos la versió en PDF

• LA PROFECIA

  La Profecia “edifica, exhorta, consola” (1 Co 14, 3). De vegades “descobreix els secrets del cor” (1 Co 14, 24-25). Alguns cops manifesta la voluntat de Déu en una determinada situació (Fets 13, 1-2). Rarament prediu el futur (Fets 11, 28; 21, 11). Es diu en primera i segona persona, perquè transmet paraules del Senyor. Aquest parla en primera persona al grup (segona persona) o a algú del grup.

  Com és la veritable profecia i com s'ha de donar:

  • Ungida.
  • Escau, s'ajusta al context de la reunió.
  • Té una durada apropiada.
  • Rep una resposta en la pregària, el cant o el silenci del grup.
  • Les profecies, si no són complementàries, s'espaien una de l'altra.
  • Es reben en paraules, de vegades acompanyades d'una imatge, o en cant.



• LA PARAULA DE CONEIXEMENT

  La Paraula de Coneixement enclou la revelació d'un fet particular i pot fer tot el que hem dit de la profecia, però no es diu en primera i segona persona.

  Exemple:

  “El Senyor diu a un noi de 22 anys que en aquests moments dubta de deixar-ho tot per seguir-lo, perquè no sap si la crida del Senyor al sacerdoci és autèntica. El Senyor li diu...”

  Les mateixes paraules les anomenaríem de profecia si diguessin:

  “Jo, el Senyor, et dic a tu, noi de 22 anys, que dubtes etc.”

  Les paraules de coneixement fan un gran impacte pel fet de revelar coses concretes i constatables. Són especialment útils quan es reben durant la intercessió. La paraula de coneixement es rep en paraules, en imatges o en una intuïció plena de seguretat.




• LA PARAULA DE SAVIESA

  La Paraula de Saviesa més que un fet revela els designis de Déu en un fet particular i es pot rebre en paraules o simplement per intuïció. La pot rebre tothom, però és molt apropiada a la funció dels sacerdots i també dels dirigents.

  No s'han de confondre els dons de saviesa i de coneixement amb els carismes de paraula de saviesa i de paraula de coneixement. Aquests carismes són els de la paraula inspirada tan necessària a les reunions de pregària. Pels carismes de paraula inspirada el Senyor respon a la pregària del grup. Són carismes que el Senyor vol donar a tots els grups, perquè, essent tot Ell amor, es deleix per parlar-nos. Nosaltres li parlem en la lloança i en la intercessió i Ell ens respon pels carismes de paraula inspirada i pels textos que representen la paraula inspirada oficial, totalment garantida. La paraula inspirada que ve dels carismes necessita ser corroborada per la paraula bíblica i aquesta necessita ser explicitada i sobretot actualitzada per la que ve dels carismes. És meravellós de veure com, durant la pregària, un germà o germana dóna una paraula de profecia i tot seguit un altre obre la Bíblia a l'atzar i topa amb la seva corroboració.

  Remarqueu que no és bo de pensar que en el nostre grup no existeixen els carismes de paraula inspirada. Els carismes hi són, però no els deixem emergir. Sovint són les pors que els tenen soterrats. Un abandó total al Senyor i als seus dons fa que emergeixin molt ràpidament.

El do de Llengües

UN ELEMENT BÀSIC DE LA PREGÀRIA COMUNITÀRIA: LES LLENGÜES

Font: Full Informatiu núm. 9
Autor: P. Miquel Peix
Any: 1990
Nota: Respectem les normes ortogràfiques
que eren vigents en el moment de la seva publicació.

Podeu descarregar-vos la versió en PDF

Pregar en llengües suposa la submissió total de la ment al Senyor en l'obertura del nostre esperit a l'Esperit de Déu. Pau l'anomena pregària de l'esperit en contraposici6 a la pregària de la ment o conceptual.

“Si prego en llengües, el meu esperit prega, però la meva ment resta estèril”
(1 Co 14, 14).

En la traducció ecumènica francesa hi fa la següent anotació:

“...L'esperit de l'home és la seu de les manifestacions incomunicables del do de Llengües, oposat a la ment, única a permetre la comunicació als altres. Però aquest esperit és animat per l'Esperit”.

Per això Pau afegeix:

“Què faré doncs? Pregaré amb l'esperit i pregaré amb la ment. Cantaré amb l'esperit i cantaré amb la ment”
(1 Co 14, 15).

Aquesta comunicació de l'Esperit de Déu al nostre esperit és important.

El mateix Esperit testimonia al esperit que som fills de Déu”
(Rm 8, 16).

Ell acut a socórrer la nostra feblesa i intercedeix “amb gemecs inefables”
(Rm 8, 26).

La pregària en Llengües permet el domini de l'Esperit sobre nosaltres. L'experiència ensenya que sol constituir la porta d'entrada dels altres carismes. La ment, la intel·ligència, és quelcom de preciós i necessari, però ha d'estar sotmesa a l'Esperit Sant, sinó és una porta oberta a totes les temptacions.

En efecte, en la nostra ment s'expressen i fermenten els nostres dubtes, problemes, ressentiments, situacions angoixoses, pors, i tota mena de suggeriments del mal. En la pregària en llengües s'esborren totes aquestes coses de la ment, sorgeix una forta consciència de la presència del Senyor ressuscitat i gloriós, tot bondat, tot misericòrdia, tot amor. Sovint la consciència del Pare infinit. Ens inunden sentiments de joia i de pau en l'adoració del cor. Llavors la lloança en llengües brolla pura, incontaminada, del fons del nostre esperit, suscitada per l'Esperit Sant. Aquest ja circula lliurement per les nostres facultats i s'introdueix en l'exercici mateix de la nostra ment, que ja li està sotmesa. Aleshores el Senyor pot adreçar-se a nosaltres mitjançant els carismes de la paraula inspirada: profecia, paraula de coneixement, paraula de saviesa.

Quan no es prega o canta en llengües és molt més difícil que l'Esperit condueixi la pregària del grup. En el millor dels casos, la gent diu espontàniament coses boniques. Els qui en saben més, són més abundants, els altres no tant o gens. És minsa la unitat de la pregària i no gaire poderosa la lloança. Quan arriba algú, la gent es distreu perquè no té massa consciència de la presència forta del Senyor. En canvi, si el grup està fent una lloança poderosa en Llengües, no solament ningú no es distreu, sinó que la persona que ve de fora queda immediatament corpresa per la presència del Senyor i s'integra sense més en la pregària de l'Esperit. D'altra banda, quan no es prega en llengües, tothom, qui més qui menys, guarda la consciència de les seves preocupacions i sol fer molta pregària de petició en detriment de la lloança. Les mateixes peticions canvien d'estil quan es fan només al final, després d'una gran lloança sostinguda per les llengües. Es fan en la pau del cor, són més confiades i més eficaces.